Si hi ha una fórmula per convertir en delirant un record és estirant dels equívocs de la infància. Pau Vinyals, actor compromès al carrer (15M, 1-O…) I a l’escenari (Orsini, Suite TOC num 6, Harakiri) va decidir relatar la seva angoixa de tenir un avi (que se l’estimava fins que va morir) feixista. El text va tenir una primera versió radiofònica dins del rescat del Lliure al món artístic de la Covid, i just fa un any en va construir una versió escènica. És una meravella surrealista, tendra, divertida, reveladora i amb quilos d’amor i contradicció en què en Pau parla de la Judit, la iaia, l’avi, la mare i el pare. I, en certa manera, també fa catarsi de la incomprensió del petit poble de secrets, rancúnies i enveges, veí de Banyoles.

Es veu que el seu avi es deia Pi i ell pensava que la cançó infantil del Gegant del pi, es referia a ell. Pau Vinyals disfrutava disfressant-se de Spiderman, fent pallassades (Tortell Poltrona és el seu mite de la infància) i jugant a ballar com ho fan els gegants voltant sobre sí mateixos, amb els braços pendulant i el cos rígid com si s’haguessin empassat una escombra mida XXL.

L’actor desborda tendresa quan recorda el peix de la iaia, esquitxa ridiculesa per ser copropietari d’un pis amb la parella (i el banc), escampa ironia per la poca habilitat de fer-se petons amb el pare (l’exionqui de Barcelona es va enamorar de la hippie del poble). I vomita glopades d’angoixa quan comprèn que els recursos econòmics actuals es poden haver beneficiat del carnet falangista de l’avi durant la dictadura.

Aquesta angúnia acaba dominant les escenes més simpàtiques, extenent incomoditat a l’escena i a la platea. Si Pompermayer volia incriminar als espectadors pels beneficis de Barcelona gràcies als beneficis esclavistes a Amèrica, Vinyals revela una gran veritat: els descendents de col·laboradors amb el feixisme estan molt més a prop del públic d’avui. Vinyals pensava que seria més fàcil condemnar l’avi (amb qui havia compartit alguns dels moments més feliços de la seva vida) però la seva mare li nega. I li demostra que la vida és molt més complexa i que la supervivència i les creences religioses no computen necessàriament en la maldat. A Incerta glòria, per exemple, es constatava que ni l’odi, ni l’egoisme ni tampoc la por i la supervivència no entenen gaire de banderes.

Pau Vinyals sedueix amb aquesta peça que sorgeix de la seva infància. Si no fos real, seria igual de vàlida. L’actor demostra ser molt versàtil i passar del riure al plor amb molt poc temps. La connexió amb el públic també és molt potent. Les espectatives abans del muntatge eren altes i, al contrari del que sol passar, van superar-les.

(Fa uns dies, al diari El Punt Avui plantejava una tesi: només les actrius s’han atrevit a pujar les mares reals, a escena. Pau Vinyals s’havia proposat fer-ho amb la mare en aquesta peça. I no ho fa, finalment. De moment, la tesi continua vàlida, fins que algú actui o demostri el contrari).