Pau Vinyals escriu, protagonitza i codirigeix amb Júlia Barceló un espectacle que, com confessa al públic, havia de ser sobre la seva mare, però ha acabat portant el títol d’El Gegant del Pi. Pi és com li deien al seu avi, que va lluitar al bàndol feixista durant la Guerra Civil per protegir les seves propietats. I gegant, el que feia veure que era ell, de petit, giravoltant amb el davantal al vent. És doncs un viatge personal endins d’una família que, com totes, està intoxicada per alguna cosa: en el seu cas, la repulsió de convertir-se, per necessitat, en allò que més es detesta. Però precisament és la seva mare qui fa tocar de peus a terra per donar forma a allò que Vinyals descriu com “no naixem demòcrates”, és a dir que res és blanc o negre, i sempre hi ha històries darrere d’afirmacions rotundes.

El protagonista d’El Gegant del Pi reconnecta amb aquesta culpa transmesa en ple procés de mudança, moment en el qual és fàcil trobar-se amb records guardats en objectes oblidats. I, amb determinació, Pau Vinyals torna al seu poble, Ravós del Terri, i comparteix en format de monòleg escenes del seu viatge cap a les pròpies pors. Hi ha, sens dubte, potència en el plantejament de la història, que combinada amb una entrega actoral sembla que expliquin el perquè de les expectatives que es van generar arran de l’èxit en funcions al Tantarantana i la pandèmica versió radiofònica de l’obra. Tot i això, ni els millors plantejaments aguanten sols una funció sencera, i la proposta s’esgota i s’allargassa, perquè hi manca una constant potser del ritme, o potser d’una coherència dramàtica. Imagino que cal sumar-hi el component de risc en els monòlegs d’autoficció, que han funcionat molt perquè traslladen a emocions i contextos amb què connectar, però per acumulació, perquè n’hem vist molts, poden arribar a quedar lluny.

És cert, no obstant això, que Pau Vinyals ha trobat un personatge que cau en gràcia. És innocent, transparent, espontani i apassionat, qualitats que s’han potenciat per fregar fins i tot l’humor. En la idea d’un adult disfressat d’infant Spiderman hi ha una aposta histriònica, que juga a entrar i sortir de l’escena amb l’espai sonor com a acompanyant i coprotagonista. La música, els efectes sonors i els volums són divertits i descol·loquen a parts iguals. A vegades el text diu el que tothom estava pensant, i de cop i volta s’endú el públic lluny, molt dins del personatge, cantant, cridant de forma estrident, o evocant imatges desagradables. En una línia similar, l’espai escènic l’ocupa una gran dutxa realista en un moment, i un buit ple de racons on relacionar-se amb la llum i el so la resta del temps. En conjunt, costa d’ubicar-se en el seguici de propostes experiencials relligades amb un primíssim fil narratiu, més enllà de la connexió esporàdica amb l’intèrpret.

Sigui com sigui, en la història de l’avi Pi, el que era feixista, hi ha espurnes d’inseguretats i contradiccions banyades d’amor i de família. Hi trobem també discordances que ens transporten a nosaltres i a la necessitat que tenim de ser sempre els bons de la pel·lícula. El paquet està ben executat encara que pesi en certa manera. Suposo que el gran drama d’avui és aconseguir que alguna cosa ens interessi més que les ganes de descobrir la següent.