El Pont Flotant és una companyia que va construint la seva trajectòria a partir de les seves inquietuds vitals. La companyia fa teatre que respon a les preguntes de les persones de la seva edat. Sempre hi ha una certa mirada enrere, a la feliç infància (en el que remet a l’univers de Marsé, inevitablement: (Adiós a la infancia, una aventi de Marsé, Lliure 2013). El mèrit d’aquesta obra, El fill que vull tindre, és que es troben a punt d’ascendir al punt mig del camí: veuen la seva infància, la dels seus fills, i alhora la maduresa i decadència pròpia i dels pares. La responsabilitat és mútua. Per això, aquesta peça, tot i respondre al seu món de pares novells (o dels que es resisteixen a ser-ho pel bé de la humanitat, com ja es prescrivia a Pulmons) també fan una mirada a l’educació i a la responsabilitat de cuidar dels pares. De fons, el tema que es posa a la dina és l’educació. Com sempre, la companyia deixa motls camins oberts perquè sigui l’espectador el que prengui conclusions. El treball es realitza amb un grup d’espontanis amb els que es treballa durant uns dies abans.  A València ja trenen un grup concret i, per a Tàrrega, han fitxat gent gran i petita per a l’ocasió. Quan poden, ho repeteixen en cada bolo, com el recent de Vilanova i la Geltrú (20 de maig).

Amb la mateixa senzillesa de sempre, amb molt de joc i un cert aire de monòleg (pel to d’antiheroi dels personatges), els actors reviuen les essències íntimes de casa, en plena infància (un viatge que també convida Cristina Clemente a La nostra champions particular, per exemple) i resolen escènicament amb unes sorpreses màgiques que commouen profundament. És de les primeres vegades que comprovo com aquest grup de convidats, s’adapten molt bé a la intenció de l’obra, els seus minuts de glòria són respostes coherents a les preguntes que formula aquest El fill que vull tindre… De fet, el fill és un full en blanc. I els d’El Pont Flotant demostren com aquest full en blanc s’ompla amb els comportaments dels pares.

Si van parlar de l’amistat, els pares i el pas del temps (Com a pedres, 2006). Més tard, van experimentar l’amistat a la vora del foc i l’amor ideal (Exercicis d’amor, 2009). El 2013 van presentar al Tantarantana una peça en què abordava una certa enveja, la idea dles nens que triomfarien de grans i que, ara ja crescuts, potser no s’havia encertat el pronòstic (Jo de major vull ser Fermí Jiménez, 2013). Ara els ha arribat la paterinitat, un altre instant en què la memòria recupera espais desconeguts, per fer més sucosa la història de quan ertes petit, mentre es posa a dormir a la canalla. Connexió per la vena.