Plantejat
com un taller escènic a la població on es representa, s’ha vist a
Fira Tàrrega la que podríem dir doble versió en català/valencià
occidental: actors originaris del País València i els amateurs de
la ciutat de l’Urgell. I naturalment es van entendre a la perfecció,
no només des del punt de vista lingüístic -una obvietat- sinó
també perquè la qüestió que planteja El fill que vull tindre
és tan generalitzable, que el dia que trobem una civilització més
enllà de l’espai conegut, podrem afirmar que és universal: les no
sempre fàcils relacions entre mares/pares i fills/filles. I aquest
no és un tema qualsevol, perquè es problematitza o s’ignora. No hi
ha punt intermedi.

La
companyia El Pont Flotant opta per la sensibilitat a l’hora d’abordar
la qüestió. Allunyats de qualsevol intel·lectualitat. Tot el
contrari que Woody Allen faria amb un material com aquest. Nens i
adults, protagonistes de les seves particulars peripècies,
interactuant entre tots ells el millor que saben i vivint la
quotidianitat, que no és altre l’encàrrec que la societat fa a les
famílies. Pel mig, les contradiccions, les disputes, els dubtes i
alguna incomprensió. O no és així com s’esdevé tot plegat?

Un
pessic d’humor, un altre de reflexió, una mica d’improvisació ben
assajada dels targarins i uns actors ben solvents al capdavant del
projecte, fan de tot plegat un producte sòlid. Malgrat aquella
sensibilitat, esclar! Perquè qui entra a l’ull de l’huracà, corre
el perill de ser arrossegat. I el pròleg, amb unes imatges
projectades, probablement és un d’aquests moments. Compensa
l’honestedat de tot plegat, però l’escena final i una imatge que
generen a l’escenari, meravellosament resolta, dóna pistes de la
fortalesa de la seva aposta: ni volen adoctrinar ningú amb teories
estrafolàries sobre com educar els infants, ni tampoc culpabilitzar:
i això és el més agraït de tot plegat, el gran encert. Perquè és
una obvietat que costa pair, especialment als tecnòcrates i
somiatruites, però si hem de ser sincers sobre tot plegat haurem
d’admetre que sobre la cosa més important de les humanes, no tenim
ni llibre d’instruccions ni camí dibuixat. Ni pare, ni fill que
vulgui tindre, sinó només una realitat inapel·lable, distinta en
cada família.