El dia de la marmota

  Tot va començar amb una pel·lícula que amb el temps ha arribat a assolir dimensions de fenomen de culte; aquella “Groundhog Day” dirigida per Harold Ramis i interpretada per Bill Murray i Andie MacDowell que a casa nostra coneguem amb el títol de “Atrapats en el temps”. I que , ja de pas, va contribuir també a popularitzar encara més a escala mundial allò que a Estats Units ve sent una tradició consolidada des de l’any 1887, tot i que , com passa amb tantes tradicions, els seus orígens vinguin de molt més lluny tant a nivell temporal com a nivell geogràfic. El cas és que cada any, quan arriba el 2 de febrer, els mitjans de comunicació se n’obliden per una estoneta de totes les tragèdies que sacsegen el món per concentrar la seva atenció en la petita població de Punxsutawney situada a l’estat de Pennsilvània . Aquell dia es celebra el Groundhog Day . I això vol dir que aquell dia la marmota Phil ( que, com si fos un esser immortal que només ensenya el nas en tan senyalada jornada, no ha canviat mai de nom des que es va establir la tradició) es convertirà en el més fiable de tots els meteoròlegs que us puguin venir al cap. Si resulta que el cel està cobert i l’animal no projecta cap ombra, vol dir que estem d’enhorabona: s’ha acabat això de seguir hivernant perquè la primavera ja està a tocar. Però si per contra la bestiola es troba amb un dia assolellat que projecta la seva ombra i l’animal, atabalat, torna a refugiar-se al seu cau, ja us podeu anar preparant per resistir sis setmanes més de fred. I anant a allò que dèiem abans sobre els orígens de les tradicions, només cal recordar que el 2 de febrer és conegut a casa nostra com el dia de la Candelera. Els cristians més tradicionals no guarden el seu pessebre (un altre símbol de final d’un cicle)  fins aquesta jornada a la qual una dita popular atribueix els mateixos poders meteorològics  dels que gaudeix la marmota: “Si la Candelera plora (és a dir, si aquell dia plou) ,l’hivern és fora; si la Candeler riu, l’hivern és viu”. Però des que Ramis va estrenar la seva pel·lícula, el dia de la marmota ha adquirit també altres connotacions. I s’ha convertit en un bon símil del que implica quedar-te enxampat en una seqüència temporal de la qual no pots escapar de cap de les maneres, i viure instal·lat en un bucle sense fi del qual només tu n’ets conscient. Cada dia, quan soni el despertador, podràs comprovar que el calendari marca la mateixa data que marcava ahir, perquè l’ahir s’ha convertir en un avui en estat permanent. I cada dia et trobaràs celebrant el dia de la marmota, envoltat de persones que, a diferencia del que et passa a tu, no recorden aquest avui com un ahir repetit, perquè per a elles només existeix com avui. Aquesta és precisament la situació en la qual es troba en Phil Connors , un molt popular meteoròleg , com podeu comprovar homònim de la marmota, i  tirant a força arrogant ,que ha arribat a Punxsutawney obligat per les circumstàncies: cal complir amb el ritu anual. Però que es mira amb insolent prepotència tant el ritu, com aquesta colla de vilatans que el celebren amb desbordat i infantil entusiasme. No hi ha pitjor lloc en el qual quedar-te enxampat que aquell lloc del qual estàs desitjant sortir com més aviat millor. I aquest és precisament el malson en el qual és a punt de caure en Phil, encara que el seu malson pugui semblar-nos a nosaltres, els seus espectadors i espectadores,  una molt bona comèdia. Però ara poseu-vos una estona al seu lloc .És possible que , com li passa a ell mateix, també vosaltres caigueu per moments  en la desesperació i en la ràbia. O que , un cop assumit que d’aquí no hi ha forma de sortir, comenceu a valorar el profit que li podeu treure a la situació, si us oblideu una mica de límits ètics i altres tonteries. I és alhora possible que li comenceu a trobar a la nova rutina virtuts insospitades i , fins i tot, possibilitats inaudites de creixement personal. Amb una mica de sort, potser es pot acabar fent el trànsit que va de l’angoixa existencial al goig del petit plaer quotidià i de l’emoció imprevista. I són probablement totes aquestes possibilitats que venen a confluir en una única jornada prolongada fins l’infinit (voldrà dir això que ens hem tornat immortals?) les que van fer que el mateix mestre per excel·lència del teatre musical contemporani, el gran Stephen Sondheim, es sentis també temptat per aquesta història. Tot i que finalment no va ser ell (que havia abandonat el projecte feia ja anys) sinó l’excel·lent compositor , cantant i showman australià Tim Minchin  ( si voleu veure com es llueix també com a actor , busqueu l’espectacular enregistrament videogràfic de “Jesus Christ Superstar” en el qual interpreta un Judas memorable) qui ha acabat donant-li forma de musical a aquesta brillant faula que, des del meu punt de vista, se n’ha beneficiat força del seu salt des de les pantalles fins els escenaris.  I és que Danny Rubin, el guionista del film, ha creat a partir del material original un llibret diria que molt més ric i complexa que el d’aquell guió ara ja una mica mític. I ha trobat en Minchin el còmplice ideal per tal de redimensionar també el brillant llibret amb les seves lletres afinadament enginyoses ( i notablement ben traduïdes per David Pintó ,al més que notable muntatge del qual ara anem a parlar) i amb una estupenda partitura que dóna bona mostra tant de la seva versatilitat com de la seva sensibilitat musical. Dues qualitats que quedaven ja ben paleses al seu anterior i primer musical (tot i que abans ja li havia posat música a d’altres espectacles teatrals) , convertit en un dels més grans i críticament aclamats èxits que el gènere ens ha deparat al llarg del que portem de segle, l’estupenda adaptació escènica del magnífic ( i melancòlic, i de vegades terrible)  conte “Matilda” , una de les més cèlebres narracions de Roald Dahi. De fet, quan “Groundhog Day” va arribar a l’escenari del llegendari Old Vic de Londres l’estiu del 2016, ho va fer recolzant-se pràcticament en el mateix equip creatiu que havia donat origen a “Matilda”. I val a dir que tant llavors com quan l’espectacle va arribar a Broadway l’any següent, la resposta crítica va ser tan merescudament entusiasta com ho havia estat amb “Matilda”. Quelcom totalment comprensible, si tenim en compte la qualitat d’una obra que sap com manejar i barrejar mantenint un perfecte equilibri tant aquells elements que podem associar a la comèdia romàntica que es va aixecant a partir dels antagonismes emocionals que aparentment exhibeixen els seus protagonistes, com de la comèdia irònica que juga a ridiculitzar allò que,  com ja intuïm, al final ens acabarà mostrant els seus gens ridículs valors emocionals. Que sap com jugar amb els tòpics per acabar demostrant-nos tant al Phill com a nosaltres mateixos la gran veritat que s’amaga sempre darrera els tòpics quan aquests es desfan de la seva aparença aparentment carrinclona. Que aconsegueix escolar-nos entre tanta diversió un puntet d’ansiosa angoixa existencial sobre el nostre dia a dia i sobre unes rutines que tant poden funcionar com a fals refugi com també com a veritable aixopluc. I en aixó té molt a veure la ja esmentada i molt eclèctica  versatilitat d’un Minchin que , en d’altres temps, potser era vist com un sempre divertit compositor i intèrpret dotat d’un sentit de l’humor no exempt d’un ben modulat toc gamberro. Però que amb els dos grans musicals que ha signat fins ara, demostra amb escreix dominar un molt més ample ventall creatiu. Partint de tan notable matèria prima, Nostromo ens presenta ara un muntatge que, a falta encara de saber com respondrà el nostre públic davant d’una oferta que hauria de despertar entusiasme, cal considerar des de ja una de les fites més rellevants que el teatre musical en català ens ha presentat al llarg d’aquests darrers anys. Ja per començar , cal felicitar a Nostromo pel fet d’haver estrenat el primer muntatge de l’obra ofert en llengua no anglesa: a partir d’ara , tothom qui busqui informació sobre l’espectacle que l’any 2017 va guanyar el més prestigiós guardó de l’escena britànica (el Premi Laurence Olivier; només els Tony estan situats a tan alt nivell de celebritat ) al millor nou musical de la temporada , sabrà que el català va ser la segona llengua amb la qual es va representar una de les més rellevants mostres que el teatre musical recent ens ha ofert a l’hora de demostrar la vitalitat creativa del gènere. D’altra banda, cal felicitar alhora a Nostromo per la gosadia que suposa trencar esquemes, abandonar la zona de confort que suposa recuperar o revisar títols ja mítics o notablement consagrats, i apostar per una obra relativament nova i força desconeguda entre nosaltres malgrat el seu currículum  internacional; així és com ( de la mateixa forma com ja ho fan espais molt més modestos pel que es refereix  als seus recursos econòmics, com ara el Teatre Gaudí Barcelona)  una gran empresa pot fomentar el coneixement i la difusió del millor teatre musical que ara mateix causa estralls als escenaris d’arreu el món. En qualsevol dels casos, i com tampoc cal donar-li carta blanca a allò que conceptualment pot ser molt defensable però realment no està a la seva mateixa altura, res del que dic estaria justificat, si no fos pel fet que el Coliseum ens ofereix un espectacle situat a una altura artística  digne del  nivell creatiu del qual ja he deixat evidents proves . I és que a banda de les molt bones prestacions que ofereix l’orquestra dirigida per Manu Guix, cal remarcar el dinàmic control que ofereix l’excel·lent posada en escena d’Enric Cambray, a l’hora que enfrontar-se , ben recolzat per les qualitats del llibret, al molt feixuc escull que presenta d’entrada el tema: el d’entrar de ple en el terreny de les repeticions que se succeeixen dia a dia i no caure mai ni de lluny en el perill de les repeticions que es fan repetitives . Gràcies als encerts de l’original però també i de forma destacada al  sempre atinat sentit del ritme imprès per la direcció de Cambray, aquí cada retorn a la marmota et sembla tan nou com si mai t’haguessis sentit ficat al loop del mai acabar . I cada canvi escenogràfic d’una escenografia que des de la seva modèstia no deixa tampoc mai de demostrar la seva eficàcia, t’acaba semblant tan deliciosament sorprenent com si no l’hagessis acabat de veure feia un moment . I és que aquí, també la companyia en el seu conjunt se n’ocupa i es preocupa de seguir provocant-te un cert efecte d’alegre sorpresa encara que et torni a  oferir allò que t’acaba d’oferir,i  encara que cap dels seus integrants ( tret d’en Phil) ho pugui recordar. I aquí , ja posats a destacar noms , et trobes una com sempre excel·lent Diana Roig, tot demostrant –te , com passa sovint a les comèdies romàntiques bones de debò, que el bon romanticisme no té res a veure amb el clixé , fins i tot quan el fa servir. I aquí -i, i per damunt de tot ,et  trobes un Roc Bernadí davant del qual et donen ganes de tirar també mà del tòpic i posar-te a cridar que ha nascut una estrella: l’exhibició de carisma i de talent que ofereix el pletòric Bernadí és de les conviden a dir-te a tu mateix que això que t’està oferint és ben digne  de Broadway o del West End. El seu personatge és la columna vertebral damunt de la qual se sustenta tota la resta, i en Roc ho sosté tot plegat com ho faria una roca, si em perdoneu el fàcil acudit.  Deixem pel final algunes no menys obvies obvietats que resulten millorables . I aquí, cal referir-se de nou a una sonorització que, a banda de resultar per moments un xic massa rotunda, no sempre està prou ajustada com per permetre gaudir d’unes lletres que , especialment en els números corals, arriben a la teva orella massa embrutades per la manca de definició. Cal posar-se una mica més les piles , en aquests sentit. Però , per la vostra banda ,cal també que us poseu ràpid les piles: deixar-se perdre aquesta proposta seria un pecat mortal, per poc que creieu en el gran potencial que ofereix el millor teatre musical contemporani.

Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975). Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer. Dic que al cinèfil frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar. Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família. Un advertiment per a espectadors sensibles i que volen anar per feina: pot ser que la trama d'«El dia de la marmota» els avorreixi una mica i els faci escapar algun badallet. Que tinguin en compte que el títol no enganya perquè parla de la “marmota”. Queden avisats, doncs. Però aquest risc se supera amb escreix perquè, malgrat les dues hores i mitja d'espectacle —hi ha entreacte— la interpretació de la companyia, la interpretació musical —tres músics per banda als amfiteatres laterals—, l'ànima que té la banda sonora, el vestuari i el moviment coreogràfic dels setze intèrprets desvetllen qualsevol escèptic del musical. «El dia de la marmota» és un musical cent per cent. Vull dir que no s'entreté gaire a farcir de xerrameca la història i amanir-ho amb quatre cançonetes. Aquí la música és l'autèntica protagonista i el ritme escènic que la rebobina és tan frenètic que fins i tot pot arribar a avortar, a aquells que mig s'hi avorrien, l'intent de badallar. L'altre mèrit del musical, esclar, és la interpretació dels principals protagonistes. El primer, l'actor i cantant Roc Bernadí (Phil Connors, el meteoròleg) que porta la batuta durant tota la representació i que ho fa amb un alt nivell actoral i també com a cantant. Ell, juntament amb l'actriu i cantant Diana Roig (Rita Hanson, la productora) formen un tàndem d'alta volada que es mereix barretada i pampallugues de neons a les columnes del Coliseum a l'estreta vorera de la Gran Via de les Corts. Al seu voltant, hi ha també l'actriu i cantant Júlia Bonjoch que aquí juga, com a mínim, amb quatre personatges diferents, des de la naturòpata, a Mrs. Lancaster o la professora de piano, tots ben aconseguits i característicament molt ben matisats. Encara cal comptar amb l'actor Oriol Burés, també en dos o tres papers dels que es repeteixen en bucle, com molts dels altres, que és la jugada d'«El dia de la marmota», una rere l'altra. L'actriu Clàudia Bravo és Nancy —¿hauríem de dir aquí la jove becària per situar-nos en un temps contemporani?— i que completa el quintet d'intèrprets principals que mouen els fils d'una versió que intenta espolsar-se els tòpics de gènere mal entès que imperaven encara en el cinema de finals del segle XX, tot i que, per exigències de guió, el musical tampoc no estalvia que la cosa acabi amb un The End feliç, amb petó inclòs, com en tota trama de gènere que no vol prescindir del romanticisme. Tot plegat té lloc davant d'una escenografia funcional, amb cinc casetes unifamiliars —vistes en zoom de reducció podrien semblar un pessebre de Santa Llúcia— que es mouen com en un joc didàctic de fusta i que amaguen al darrere cadascun dels altres espais on tenen lloc algunes de les accions. Hi ha una barra de bar, dues taules i para de comptar, sempre davant de tres grans murs que serveixen per explotar a fons el videomapatge i dotar de realisme paisatgístic l'ambient de fredor, de tempesta, de nevada o de sortida del sol que té lloc sempre un 2 de febrer, una tradició folklòrica nord-americana, com tantes altres, que ha popularitzat des de fa gairebé cent anys, sobretot, la marmota anomenada Phil —coincidències de la vida amb el nom de fonts del meteoròleg!— a la població rural de Punxsutawney, a l'estat de Pennsilvània. ¿Pot una marmota amb el seu moviment predir quan de temps durarà l'hivern...? Ja se sap que la fe mou muntanyes... i marmotes! «El dia de la marmota» de Nostromo Live és una comèdia romàntica darrere la qual és inútil buscar-hi alguna cosa més que no sigui el divertiment, el plaer de la bona interpretació, la plenitud de les intervencions corals, els gags humorístics i els moments més delicats i sensibles amb algunes intervencions solistes (Clàudia Bravo, Diana Roig) que, com suaus flocs de neu caiguts del cel, amoroseixen una història musical que està impregnada de la ingenuïtat i la falsa bondat que envolten els dies nadalencs.

Un musical popular (precedit pel mite d'una pel·lícula de Hollywood) és el millor precedent per atraure una gamma àmplia d'espectadors. La comèdia delirant amaga un d'aquells contes de La dimensió desconeguda, que també sintonitzen amb els Baby Boom d'Egos Teatre. Què passaria si una persona estigués condemnada a viure sempre l'escena que més el mortifica? Com si Phill Connors fos tràgic un Prometeu, es troba retransmetent en bucle l'activitat que més odia de tot l'any professional: L'anècdota supersticiosa de de veure la reacció d'una marmota a un poblet de Pensilvània. "Gràcies per seguir-nos" diu, protocolàriament, el presentador de televisió protagonista del musical. No es pot escapar. El que primer l'espanta, després es converteix en una oportunitat per tots els excessos i les gamberrades, sabent que no té conseqüències. Però al final (com tota bona comèdia romàntica) desfarà el bucle i permetrà que triomfi l'amor i la bondat. Com si fos un renovat Senyor Scrooge, o el protagonista de Què bonic és viure (que el dia de l'estrena al Coliseum va retransmetre per la 2 de TVE). El que funciona com a conte és més complicat passar-ho al cinema i, sobretot, a l'escenari (sense els recursos audiovisuals dels canvis de plans per reproduir un quadre que Connors veu com es repeteix). Enric Cambray (que ja va viure un joc similar com a actor a la sèrie teatral Dolors), Manu Guix i Myriam Benedited plantegen un joc de les diferències intel·ligent. El muntatge roda veloç, trepidant, cap al deliri d’un malson. A El dia de la marmota, el protagonista aprofita el bucle temporal maleït per anar modificant el comportament dels altres a partir de la informació que gaudeix de la consciència d’haver viscut aquest déjà-vu. La diversió està assegurada i les "sorpreses Mago Pop" fan molt bon efecte. Roc Bernadí fa d’un antipàtic i presumptuós home del temps i Diana Roig de Rita, una romàntica (que no bleda) ajudant de producció. L’amor i la bondat caurà com la neu, en aquest instant. No tenir demà permet al protagonista fer totes les gamberrades que vol. Fins que es converteix en una maledicció perquè no la pot enamorar. En un espai escanyat per fer major sensació de col·lapse i un cos de ball que resol l’escenografia amb mòduls de casetes en contínua transformació. S’intueix que, entre caixes, la moguda de tècnics i intèrprets ha de ser endimoniada pels canvis de rol dels 14 actors que acompanyen la parella protagonista. Clàudia Bravo, Júlia Bonjoch i Oriol Burés gaudeixen d’uns personatges amb evolució a l’escena, al costat del brogit constant d’un poble estúpidament vitalista, orgullós de sortir a la tele un cop l’any, com si fos la Superbowl de la meteorologia. Cambray pilota un musical a dues velocitats: A la primera part, hi ha la demostració de l’agilitat per plantejar la situació i viure moments fantasiosos a partir del descobriment que si no hi ha un demà. L’escena amb els dos simpàtics embriacs del bar (i la seva cantarella del “Bona nit”) farà furor aquest Cap d'Any entre els espectadors del musical. A la represa, es comprova com la pretesa llibertat de comportament és alhora una presó que no li permet avançar en una relació personal. El ritme baixa d’intensitat s’ensenyen les petites contradiccions en aquesta comèdia romàntica de final feliç. El 2019, Nostromo va presentar una altra adaptació d’un film entretingut ni intranscendent com La tienda de los horrores al Coliseum. Al 1987, Joan Lluís Bozzo (de Dagoll Dagom) l’havia versionat al català. L’any que el TNC ha estrenat el musical de creació de gran format Ànima, Nostromo live ha estrenat El dia de la marmota en català (i faran versió castellana l’any vinent per a l’estat espanyol). Alguna cosa ha canviat en aquest bucle d’èxits de musicals. És temps de celebrar-ho. Hi ha temps fins al 16 de març.