Aquest és l’any dels musicals en català. El teatre públic hi ha confiat obrint temporada de la Sala Gran del TNC amb Ànima. Dagoll Dagom ha celebrat el seu final de festa amb l’emblemàtic Mar i Cel mesos i mesos en cartellera. Ara Nosotromo Live, que fins el moment treballava bàsicament en castellà, presenta El dia de la marmota, una comèdia musical traduïda al català per David Pintó. Irremeiablement, les tietes catalanes tenen la mosca darrere l’orella dels musicals, i seran poques les persones que no se sentin seduïdes a seure a una butaca d’un teatre aquesta temporada.

A El dia de la marmota, l’impresentable impertinent i vanitós Phill Connors, l’home del temps, és castigat a repetir una vegada i una altra la tediosa tasca de retransmetre la celebració del Dia de la marmota des del perdut poble de Punxsutawney fins que aprengui a fixar-se i cuidar una mica els altres. Nostromo ha comprat els drets de la comèdia musical de Danny Rubin i Tim Minchin, i ha posat al timó Enric Cambray, Manu Guix i Myriam Benedited perquè l’aixequin al Teatre Coliseum. El musical potser sona menys, però està gravat a l’imaginari col·lectiu Atrapado en el tiempo (Groundhog Day, 1993), aquella pel·lícula de diumenge a la tarda amb Bill Murray i Andie MacDowell que ningú recorda haver vist sencera.

Qui brilla com una joia tot just descoberta a Barcelona és, sense cap mena de dubte, Roc Bernardí, interpretant l’antipàtic home del temps. Hi ha un tema en aquesta peça, i és que els personatges secundaris estan caricaturitzats per dotar d’humor a la proposta (a excepció d’alguns pinyolets estel·lars regalats a l’elenc). Que siguin pallassos construïts amb seleccionats i efectius trets de la fisicalitat, l’entonació i la caracterització permeten que l’espectacle guanyi molt de ritme i força rialla. Així, pels intèrprets, tot i que sigui un repte majúscul, és possible (i admirable) canviar amb pocs segons desenes de vegades de personatge. L’obra ho exigeix, per poder ser així de frenètica i no avorrir en la repetició incessant. Però, llavors, queda exposat (i s’endú el mèrit si està a l’altura, com és el cas) l’únic personatge que creix, que ensenya matisos, i, en definitiva, fa vibrar per la seva gairebé inversemblant transformació. I que bé que ho fa. És clar, que uns sostenen a l’altre, i el fil argumental, el guió en bucle, les múltiples veus i enèrgiques coreografies… res ho posa fàcil i s’exigeix, per totes bandes, versatilitat.

Aquesta coralitat necessària per a l’engranatge minutat d’El dia de la marmota es nodreix de projeccions, trucs visuals, i també elements escenogràfics més clàssics. El públic detecta i agraeix que, en el que troba, s’hagi treballat (encara que sigui de forma parcial) per erradicar o difuminar certs estigmes en els personatges, en les paraules dites, o en imatges mentals generades perpetrant tòpics de dècades enrere, ja caducats. Llàstima, que els volums dificultin una mica la comprensió de les lletres en algunes cançons. És d’agrair, també, que l’equip de regidoria rebi el seu petit homenatge durant la funció, ja que és fonamental en aquesta proposta.

En definitiva, estancar-se en la rutina, autosabotejar-se quan es tracta d’avançar, tothom qui més qui menys s’ha sentit atrapat en el temps. A banda del dictat diví de Prometeu o la màgia que obliga a Phill Connors a patir els capricis d’una marmota a Pensilvània indefinidament, ofuscar-se en el propi melic és quelcom que ens passa, generalment. Per tant, ja no és només l’efervescent context musical català, l’atractiu cinematogràfic del títol, o el plantejament còmic de tot plegat: a més, la proposta, travessa els espectadors i espectadores en una realitat i malestar compartit. Les malediccions poden ser oportunitats, segons com es mirin, i és una bona oportunitat aprofitar quan el teatre fa rumiar un cop acabats els aplaudiments.