Atrapats en el temps, com titulava amb l’estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d’aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 – Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l’anglès d’origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975).

Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l’actor Bill Murray i l’actriu Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar… diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l’actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l’havia de dirigir, Àngel Llàcer.

Dic que al cinèfil frustrat d’«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l’escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d’imitar i d’abastar.

Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l’anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d’èxit segur i amb una garantia d’oferir un espectacle total i apte per a tota la família.

Un advertiment per a espectadors sensibles i que volen anar per feina: pot ser que la trama d’«El dia de la marmota» els avorreixi una mica i els faci escapar algun badallet. Que tinguin en compte que el títol no enganya perquè parla de la “marmota”. Queden avisats, doncs. Però aquest risc se supera amb escreix perquè, malgrat les dues hores i mitja d’espectacle —hi ha entreacte— la interpretació de la companyia, la interpretació musical —tres músics per banda als amfiteatres laterals—, l’ànima que té la banda sonora, el vestuari i el moviment coreogràfic dels setze intèrprets desvetllen qualsevol escèptic del musical.

«El dia de la marmota» és un musical cent per cent. Vull dir que no s’entreté gaire a farcir de xerrameca la història i amanir-ho amb quatre cançonetes. Aquí la música és l’autèntica protagonista i el ritme escènic que la rebobina és tan frenètic que fins i tot pot arribar a avortar, a aquells que mig s’hi avorrien, l’intent de badallar.

L’altre mèrit del musical, esclar, és la interpretació dels principals protagonistes. El primer, l’actor i cantant Roc Bernadí (Phil Connors, el meteoròleg) que porta la batuta durant tota la representació i que ho fa amb un alt nivell actoral i també com a cantant. Ell, juntament amb l’actriu i cantant Diana Roig (Rita Hanson, la productora) formen un tàndem d’alta volada que es mereix barretada i pampallugues de neons a les columnes del Coliseum a l’estreta vorera de la Gran Via de les Corts.

Al seu voltant, hi ha també l’actriu i cantant Júlia Bonjoch que aquí juga, com a mínim, amb quatre personatges diferents, des de la naturòpata, a Mrs. Lancaster o la professora de piano, tots ben aconseguits i característicament molt ben matisats.

Encara cal comptar amb l’actor Oriol Burés, també en dos o tres papers dels que es repeteixen en bucle, com molts dels altres, que és la jugada d’«El dia de la marmota», una rere l’altra. L’actriu Clàudia Bravo és Nancy —¿hauríem de dir aquí la jove becària per situar-nos en un temps contemporani?— i que completa el quintet d’intèrprets principals que mouen els fils d’una versió que intenta espolsar-se els tòpics de gènere mal entès que imperaven encara en el cinema de finals del segle XX, tot i que, per exigències de guió, el musical tampoc no estalvia que la cosa acabi amb un The End feliç, amb petó inclòs, com en tota trama de gènere que no vol prescindir del romanticisme.

Tot plegat té lloc davant d’una escenografia funcional, amb cinc casetes unifamiliars —vistes en zoom de reducció podrien semblar un pessebre de Santa Llúcia— que es mouen com en un joc didàctic de fusta i que amaguen al darrere cadascun dels altres espais on tenen lloc algunes de les accions. Hi ha una barra de bar, dues taules i para de comptar, sempre davant de tres grans murs que serveixen per explotar a fons el videomapatge i dotar de realisme paisatgístic l’ambient de fredor, de tempesta, de nevada o de sortida del sol que té lloc sempre un 2 de febrer, una tradició folklòrica nord-americana, com tantes altres, que ha popularitzat des de fa gairebé cent anys, sobretot, la marmota anomenada Phil —coincidències de la vida amb el nom de fonts del meteoròleg!— a la població rural de Punxsutawney, a l’estat de Pennsilvània. ¿Pot una marmota amb el seu moviment predir quan de temps durarà l’hivern…? Ja se sap que la fe mou muntanyes… i marmotes!

«El dia de la marmota» de Nostromo Live és una comèdia romàntica darrere la qual és inútil buscar-hi alguna cosa més que no sigui el divertiment, el plaer de la bona interpretació, la plenitud de les intervencions corals, els gags humorístics i els moments més delicats i sensibles amb algunes intervencions solistes (Clàudia Bravo, Diana Roig) que, com suaus flocs de neu caiguts del cel, amoroseixen una història musical que està impregnada de la ingenuïtat i la falsa bondat que envolten els dies nadalencs.