És comprensible que la novel·la
homònima de Mark Haddon sigui un fenomen mundial i que hagi saltat als
escenaris amb gran èxit de públic. A Barcelona, amb adaptació de Simon Stephens
i direcció de Julio Manrique, ja va per la tercera temporada –ara fa parada al
Poliorama després de dues estades al Lliure– i continua omplint platea gràcies
a, entre altres factors, un boca-orella d’espectadors satisfets que recomanen
l’espectacle convençuts que faran diana. El somni de tota producció.

La proposta amalgama equilibradament la
dosi d’intriga que ja apunta el títol –que ve d’una cita de Sherlock Holmes– i es
desplega en una història ben plantejada i resolta; l’interès i la vinculació
emocional que desperta el protagonista, un noi de 15 anys amb la síndrome
d’Asperger interpretat magistralment per Pol López; i una imaginativa posada en
escena amb un ampli repartiment d’actors i recursos escenogràfics (bateria en
directe inclosa) que li aporten un univers camaleònic i una encomiable vivesa.

Qui ha matat en Wellington? Investigant
el misteriós assassinat del gos del veïns, el noi descobrirà un altre cas que
el tocarà més de prop i el conduirà a un revelador viatge personal. L’atracció de
l’obra gira al voltant d’aquest personatge coherentment construït a partir dels
símptomes d’aquest tipus d’autisme que, a trets generals, es caracteritza per
l’extraordinària intel·ligència i alhora manca d’empatia de qui el pateix.

Com hem pogut veure en altres personatges
de ficció amb Asperger –potser el més conegut i actual és Sheldon Cooper de la
sèrie The Big Bang Theory–, el trastorn serveix en safata situacions que,
sempre des del respecte i la delicadesa, poden carregar-se de llum (amb l’exposició
dels raonaments d’una ment brillant) i humor. Aquí no hi faltaran pas i
evidenciaran l’egocentrisme i alta autoestima del protagonista, la incapacitat per
desxifrar el llenguatge no verbal però en canvi detectar detalls imperceptibles
per la majoria de la gent, la tírria vers alguns colors o el contacte amb
altres persones… Però atenció, que no només mostra com són els Aspergers, sinó
que, com un mirall que opera per oposició, també retrata els qui no tenen la
síndrome però no per això s’escapen de la incomprensió i perplexitat davant un
món ben contradictori.