És difícil recomanar una obra de teatre en la que ja, pràcticament, no queden entrades a la venda. Afortunadament pels que van fer l’aposta, el resultat és formidable. Julio Manrique assumeix un espectacle en el que els actors segueixen sent la clau (per començar Pol López, evidentment, el Christopher protagonista) però que l’entorn (espai escènic camaleònic i projeccions esquitxant informació) gira contínuament com els planetes de l’Univers cada cop a més velocitat. Com abduïts per un forat negre. Que els personatges segueixen sent la mesura de l’èxit implica que els seus personatges disparen emoció i empatia.  

La trama respon a la novel·la que encara avui es llegeix als instituts. Perquè és de lectura obligatòria però sobretot perquè amaga una intriga i genera una empatia irresistible amb el protagonista. En aquest muntatge, tot es respira a partir del quadern del jove adolescent autista. Ell creix com a persona en aquest passatge: s’atreveix a afrontar els perills quasi de manera suïcida. Perquè per a ell tot és blanc o negre, no entén els matisos de grisos amb els que conviu la resta de la societat. El mèrit de l’obra és que tots els personatges són bons, però s’equivoquen; tots són molt humans. Ni els secundaris, pràcticament rebutgen el noi, o se’n riuen; si ho fan, no és cruel, si no involuntari. Amb aquest to, el públic disfruta d’una peripècia tràgica, salpebrada amb bateria, piano i violoncel. I és que no hi ha trama fora del laberint del Christopher. Tots hi són perquè hi participen. Però, tot i així s’intueixen el cansament dels pares per conviure amb l’autisme, la dolçor de la psicòloga, la sorpresa del policia a l’andana… tot roda ràpid, sí, però la direcció troba petits instants balsàmics en què els personatges s’expressen i s’emocionen, sense quasi contacte físic, amb molta intuïció.

El dilema que es planteja per a la producció, en tot cas, no és si el públic respondrà a les bones vibracions. Més aviat al contrari, caldrà veure si aquesta peça serà la reposició del Lliure de Gràcia de la temporada vinent o bé si es decanta per traslladar-ho a alguna sala de mitjà format en la que no quedi desproporcionada l’acció i permeti la satisfacció d’un nombre d’espectadors més gran. Llarga vida a “El curiós incident del gos a mitjanit”!