El bon lladre és la història d’un desgraciat, un perdedor que intenta escapar del seu propi destí i, qui sap, si d’ell mateix. Una road movie cap a l’infern, una fugida impossible. El dramaturg irlandès Conor McPherson, teixeix un relat aparentment senzill però profundament humà sobre conceptes tan ambigus i relatius com el bé i el mal. És possible la redempció?

Josep Julien, amb xandall i un escuradents als llavis, arriba al trist escenari de l’Espai Lliure. Entre brutícia i caixes de cerveses comença a explicar-nos la seva història. Parla amb seguretat, sense timidesa, amb l’estranya tranquil·litat de qui ja ho ha perdut tot, de qui ha conegut les flames de l’infern. Ens explica com va acabar embolicat en un tiroteig i un assassinat, de la seva fugida i de la Greta, una antiga xicota que el conduirà directe a la perdició. De la mateixa manera que Raymond Carver, que donava veu a perdedors i solitaris, McPherson aconsegueix humanitzar aquest pinxo de pa sucat amb oli i que ens preguntem si realment s’ho mereix. És un fill de puta o un pobre desgraciat?

Xicu Masó, que aquesta temporada ens ha delectat amb L’encarregat, ha compost una autèntica peça d’artesania teatral, un muntatge delicat on tots els detalls estan cuidats fins al mil·límetre. Començant pel protagonista, Josep Julien, que porta el pes de la narració i ens regala una de les millors interpretacions de la seva carrera. Julien no només resulta totalment creïble, sinó que aconsegueix commoure, fer-nos riure i el més difícil: fer àgil el monòleg. És cert que al principi costa una mica entrar en la història, però l’actor aconsegueix hipnotitzar a l’espectador fins al punt que resulta totalment impossible apartar la mirada. En conclusió: seria una autèntica llàstima que la vida d’El bon lladre s’acabés aquí. Un muntatge com aquest mereix molt més recorregut que quatre dies a l’Espai Lliure de Montjuïc.