Li escau com un vestit fet a mida. Potser
perquè no l’estrena avui i amb l’ús i el temps se li ha acabat ajustant com una
segona pell. Potser perquè el text de Conor McPherson és dels que enganxen. Probablement,
perquè Josep Julien és un bon actor que, a més, s’ha posat en mans d’un
excel·lent director (Xicu Masó).

Sigui pel que sigui, el fet és que aquest
monòleg tenyit d’humor negre funciona, i funciona molt bé. El bon lladre ens explica, en primera persona, la història d’un
pinxo milhomes i pocapena engolit per les circumstàncies que descarrega davant
nostre la seva consciència i el seu passat de gàngster de pacotilla; una
història esquitxada de tendresa que ens fa anar i venir del somriure a la compassió
i de la qual ens fa ser còmplices.

Tot sol i enmig de les caixes de plàstic que
omplen el magatzem d’un bar, Josep Julien desplega un ampli ventall de
registres interpretatius que passen en primer lloc per un acurat treball vocal;
el to, la intensitat, el matís o la entonació juguen a favor seu i ens mostren
la manera de ser, les emocions i aquesta barreja de culpa i fatxenderia que
caracteritzen «un bon paio que va equivocar la carrera».

Malgrat que l’actor no sempre pugui disposar
d’un espai que afavoreixi la trobada amb l’espectador i li permeti sentir-se
com l’interlocutor mut, però amatent i receptiu, que el seu discurs precisa, s’agraeix
molt que aquest monòleg tingui la possibilitat de seguir girant i ser descobert
pels que encara no han tingut la sort de tastar-lo.