No perdeu l’oportunitat d’anar a veure-ho. Les entrades són, necessàriament, molt limitades. Tot i l’hora quasi golfa de les funcions, és un privilegi sentir com narren una peça que, malgrat tot, és més un capítol de novel·la negra que un text sobre la felicitat de la vida. No et fa més intel·ligent però sí que és una ocasió per al repòs i el gaudi actoral.

Al bar del Romea i (gràcies a la pròrroga) fins el 15 de març, hi ha un antiheroi que mira els ulls amb una estranya cordialitat. Les paraules se li encallen, a voltes, i el seu discurs pren uns canvis de ritmes i d’intencions que atrapa l’espectador. El tòpic diu que els millors dramaturgs de pub són els irlandesos, perquè tenen una gran capacitat en fer natural l’oralitat. No és una màquina centreuropea que busca la rèplica exacta. Tampoc té l’excés de la més mediterrània, amb bromes ben sorolloses. Els hi encanta escriure el pas del temps amb la naturalitat i la infecunditat d’una conversa que no ve a tomb de res però que és poderosament enganxosa. La posada en escena d’aquest bon lladre exigeix una proximitat absoluta. Com si el personatge (un Josep Julien amb una àmplia gamma de recursos) oferís una conversa amb una llengua desfermada per l’alcohol a uns desconeguts amb qui ha decidit compartir taula.