És una llàstima perquè la matèria primera que té Taaroa Tatre i Bufa&sons és bonsíssima. Hi ha una qualitat musical molt envejable. Una comicitat i complicitat entre els intèrprets que, si és un pèl massa exagerada (gens realista) sí que aconsegueix generar nolt bona empatia amb l’espectador. Parteixen d’un conte imaginatiu, que dóna massa tombs, s’allarga ambv anades i vingudes i acaba impacientant. 

Què passaria si un nen, com a rebequeria per a escapar-se del plat de cargols que tenia a taula, es puja dalt d’un arbre i decideix no baixar-ne mai més. A partir de llavors, es converteix en una raresa als ulls dels altres. Trobarà nous amics: des dels que roben fruites als hores dels camperols, a la noia que abusa d’ella perquè la pugi d’un lloc a un altre, capriciosament. Però, ell, enamorat hi accedeix. Pel mig, un altre personatge (una mena de bandoler que deixarà de delinquir per poder-se dedicar a llegir els llibres que li passa el protagonista) però que acabarà morint a la forca. Així com sona. Una dramatúrgia amb punts emocionals forts que es trepitgen sense entusiasme. No dexen els instruments musicals, evocant sintonies i també ambientacions. Probablement, farien molt millor si se centressin en alguns dles capítos,de l’obra i construissin dos o tres títols a partir d’aquest muntatge.

És una llàstima que alguns moments exquisits (sobretot amb el reforç de la música) quedin plans, sense més objectiu que superar una escena més de la vida extraordinària del baró dels arbres. L’univers musical interessarà a un ampli espectre d’espectadors. Però la trama, ho malbartata, lamentablement.