Una estrena absoluta de la Fira de la
Mediterrània ha esdevingut una autèntica joia de teatre. El baró pels arbres mereix fer llarga temporada allà on sigui. L’etiqueta
d'”espectacle familiar” no ha de llastrar un espectacle que, per bé
que pugui ser entès i gaudit fins i tot pels infants, posa en joc una
sofisticada xarxa d’elements escènics del més alt nivell. La sola idea de
compartir projecte escènic amb els tres músics-actors de la companyia Bufa&Sons, ja és una gran idea: qui
ha pogut fruir d’un dels seus “concerts” prou que ho sap. Escollir
per fer-ho l’adaptació teatral d’una novel·la com El baró rampant d’Italo Calvino té aquell punt d’insensatesa que
precedeix un gran espectacle. La jove companyia Taaroa Teatre (2010) s’hi ha
abocat amb totes les ganes i amb la notable trajectòria professional dels seus
membres. També hi ha al darrera el suport de l’igualadí Teatre de l’Aurora. Amb
aquesta barreja d’ingredients, han cuinat un espectacle exquisit. La dramatúrgia
que signa Núria Vizcarro, és excel·lent: és veritat que passa de puntetes sobre
alguns dels moments més amargs de la novel·la; però aconsegueix reflectir tota
la seva força, i transmetre un missatge carregat d’optimisme. L’heroi d’aquesta
història (Cosimo Piavasco Di Rondo) és un nen que decideix viure en els arbres.
El seu exili voluntari no és el de l’ermità; lluny d’aquesta figura, Cosimo viu
la realitat que l’envolta des de la seva curiosa perspectiva. Uns pocs elements
escènics serveixen per recrear un espai de fantasia on tot és possible: un
actor, Ireneu Tranis (també violinista); tres músics (Quins músics! i també
actors): Xavi Lozano, Guillem Aguilar i Marc Vila i els seus estranys i incomptables
instruments; algun titella, més o menys convencional, i poca cosa més. Aquests
són els ingredients amb que Joan Arqué (director) ha cuinat un espectacle rodó,
on la música -i la paraula és també música- ho és tot: personatge, ambient,
sentiment i discurs.