Rosa Gámiz, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca i
Mamen Duch –aquesta última des de la llunyania– acompanyades dels seus
còmplices habituals, Albert Ribalta i Jordi Rico, i de Carolina Morro, la seva
simbòlica Eva, celebren 25 anys dalt l’escenari, un quart de segle de
professió, d’amistat i de vivències. I ho fan bufant conjuntament les espelmes
d’un pastís que volen compartir amb un públic que les ha anat seguint des dels
inicis. 

El segell T de Teatre sempre ha estat ben visible en gairebé
tots els espectacles de la companyia, associat normalment a un registre còmic i
un pèl naif que ja fa temps va evolucionar cap a viaranys menys estereotipats,
tot buscant el suport de diferents autors o directors que han sabut respectar
la seva idiosincràsia.

Aquest cop –l’ocasió ho mereixia– les mans amigues han estat
les de Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat.

I, d’entre tots, n’ha sortit E.V.A.; les sigles d’una escala
visual analògica que permet avaluar la intensitat del dolor. I és que l’obra va
d’això; del dolor. Del dolor “objectiu” o físic –lligat per exemple a la
malaltia, intrínsec a la mateixa vida i que segons la filosofia xinesa cal saber
acceptar per conviure-hi–, i del que provoca un patiment innecessari, més
lligat a les emocions, que cal superar. Créixer, fer-se gran, adonar-se del
que es va perdent i del que perdura, recuperar un passat que haurà determinat
el futur i ser conscients que de vegades, com a la Clara, no ens cal un armari
nou, sinó reorganitzar el vell.

Esquitxada d’humor, d’ironia –de vegades prou malèvola– i de
tendresa, l’obra palesa algunes de les xacres actuals: des del bulling al desig de l’eterna joventut,
passant per les diferències generacionals. El dolor de saber-nos fràgils,
vulnerables, però també la joia immensa de sentir-nos vius.

E.V.A. aplega quatre històries quotidianes, les de les seves
quatre protagonistes, enllaçades a través de la figura d’Eva, la filla de la
Clara, que acaba de fer 25 anys. La posada en escena és atractiva i actual, i
juga amb una escenografia polivalent que permet definir els diferents espais
–geriàtric, restaurant, habitació…– que la il·luminació de Jaume Ventura i la
música de Marco Mezquida ajuden a convertir en ambients ben definits, i compta
també amb la presència, que ja sembla ineludible, de la gravació i projecció en
directe, així com del fet interessant de jugar amb elements reals –el nom
d’alguns dels intèrprets o les referències a sèries realitzades pel grup– i de
ficció.