Per
celebrar el seu 25è aniversari, T de Teatre ha comptat amb la complicitat de
Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. El resultat és una comèdia
feta a mida amb un tint dramàtic de marcada actualitat. Els personatges
mantenen els trets característics d’alguns dels que les actrius han interpretat
al llarg de la seva trajectòria. Fins i tot, n’hi ha -com és el cas d’Àgata
Roca- que es presenten amb el seu nom propi, recreant una suposada “vida
privada” de l’actriu. És tracta de l’única anècdota explícitament autoreferencial.
La proposta resulta força atractiva: les diferents situacions de partida dels
diferents personatges i les relacions entre ells tenen ganxo. Les solucions
escenogràfiques que determinen els diferents espais de situacions que es donen
en paral·lel, són molt eficaces. Ho és també el joc escènic d’entrades i
sortides dels intèrprets Jordi Rico i Albert Ribalta, lliurats als seus
dobletes de personatges secundaris. Ribalta està impressionant en el paper de
Yoshiro, un coach japonès entre real i fantasmagòric. Rosa Gàmiz reprèn el camí
iniciat amb la companyia ara fa 25 anys, mentre Mamen Duch tan sols fa una mena
de cameo com agent dels mossos d’esquadra. També hi col·labora, com en altres
ocasions, Carolina Morro -filla artística de la companyia. Tot funciona i ho fa
a bon ritme fins que la comèdia deixa protagonisme al drama. En aquest punt, el
ritme cau i alguna escena es fa un xic feixuga. Malgrat això, cal valorar l’esforç
per abordar nous registres que ja havien encetat en temporades passades amb
Delicades (Alfredo Sanzol, 2010) o Dones com jo (Pau Miró, 2014). Les T de
Teatre, ara una mica menys joves però guanyant en presència i fondària,
continuen oferint uns resultats notables.