Poc s’ho podien imaginar aquelles estudiants de l’Institut del Teatre
que, un quart de segle després d’haver-se animat a crear la seva pròpia
companyia en aquelles aules, encara estarien donant guerra pels escenaris! La
història de T de Teatre, és una història de molt merescut èxit obtingut a cops
de notable talent. I d’una forma genuïna i molt pròpia de fer teatre que
després, ha estat seguida/ imitada per un bon grapat de formacions, sovint –
això, també cal dir-ho- sense poder apropar-se ni de lluny a la gràcia de
l’original. Amb el pas dels anys aquell model original s’ha anat modificant amb
més o menys sort, les noies han acabat compartint escenari amb els nois ,
i  alguns noms emblemàtics han emprés
altres camins.  I així , les T de Teatre
han arribat a aquest 25 aniversari que calia celebrar com l’ocasió es mereix.

Però de vegades, les festes d’aniversari et
poden jugar també una mala passada. I crec que això és justament el que li ha
passat a T de Teatre amb aquest espectacle escrit a sis mans per Marc Artigau,
Cristina Genebat i un Julio Manrique que s’encarrega també de dirigir-ho tot.
Moltes mans, per a resultats tan minses. T de Teatre i les sis mans al seu
servei, han volgut crear un muntatge amb quelcom  d’aquelles pel·lícules a l’estil de Robert
Altman o Paul Thomas Anderson en les quals anem seguint per separat el que els
hi passa a una sèrie de personatges, el vincle entre els quals no ens quedarà clar
fins arribar al tram final. El problema és presenta quan aquests personatges,
tenen poca entitat per captar la nostra atenció cada cop que reapareixen a
l’escenari. I quan et quedes un i altre cop esperant que et diguin o et facin
quelcom que els hi atorgui una altra dimensió. I quan els personatges dels nois
destinats a complir una funció secundaria, se’t presenten decididament
desdibuixats.  I quan , un cop arribat el
moment de descobrir els lligams de connexió, aquests es mostren més aviat  febles. I quan  fins i tot els elements amb un cert component
dramàtic que s’han volgut incloure a la comèdia ( el bullying, la vellesa, la
por al fracàs professional davant un nou repte o la por a la vida que porta a
tancar-se excessivament en l’èxit professional , el retrobament amb els
fantasmes del passat que t’interroguen sobre el present…)  acaben semblant  del tot epidèrmics. Aquesta és doncs una
celebració  en la qual les ampolles de
cava , semblen escasses de gas. Queda, naturalment, el sempre eficaç treball
interpretatiu de les excel·lents  actrius
de la companya (presencies virtuals incloses ). Però només cal donar-li una
mirada a les fotografies de la petita exposició commemorativa que s’ha
instal·lat al vestíbul del Romea, per percebre la distància que existeix entre
aquesta proposta, i els millors moments de T de Teatre.