Ha arribat l’hora d’un part que pot ser difícil. I ,de vegades, la dificultat d’un part que s’ha complicat més del previst o que, per les circumstàncies en les quals s’ha produït l’embaràs, ja es preveia molt complexa, pot arribar a exigir la més dura de les decisions: la decisió que implica escollir entre salvar la vida de la mare o la vida del nadó.
Però, segons el lloc en el qual es produeixi aquesta situació, pot ser que a la metgessa que atén el part li arribi des de la mateixa família de la dona que està parint una terrible indicació: si és nen, cal fer el que calgui per salvar-lo. Però si és nena, no la salveu. Aquest és el valor que pot tenir una nena a un país dominat per la teocràcia talibà com ara ho és l’Afganistan.
I per cert que aquests mateixos dies , l’Afganistan i el Pakistan s’han declarat la guerra. Tot i que la noticia gairebé estigui passant desapercebuda, donat que l’atenció mundial es troba concentrada en allò altre que passa ben a prop, a un altre país anomenat Iran amb el qual fan frontera tan Afganistan com Pakistan. Algú pot dubtar que , de les ruïnes de tot plegat , en naixerà una nova generació de dones a les quals no els hi tocarà de nou altra remei que fer-se valentes si no volen sucumbir al bell mig del foc creuat?
I és que, com va dir la mateixa periodista Txell Feixas Torras quan va publicar el 2020 el llibre a partir del qual s’ha construït aquest espectacle, la paraula “valenta” adquireix una significació diferent a la que acostumem a atorgar-li al nostre més o menys fràgilment segur món occidental , quan gires la mirada cap a l’orient.
I la situes en espais geogràfics, culturals , teocràtics i heteropatriarcals com ara aquells des dels quals ens parlen les dones que, després d’haver deixat imprès el seu testimoni en les pàgines del llibre, ara ho fan prenent possessió del cos i la veu de tres bones actrius (Marwa Bakhat, Agnès Jabbour, Manar Taljo) que, igual com passa amb el ja ben conegut actor que les acompanya (Moha Amazian), presenten pels seus orígens algun punt de coincidència amb els orígens de les dones a les quals representen.
I la dramatúrgia dissenyada mà a mà per Glòria Balañà i Altimira ( de qui parteix l’idea original del muntatge que ella mateixa s’encarrega de dirigir) i Aina Tur , vol remarcar aquesta connexió, tot fent que l’actriu es presenti a ella mateixa abans d’assumir la personalitat de la dona a la qual representarà . Com ho fa també Iria del Río, convertida en alter ego de la mateixa Txell.
Però l’omnipresència de la periodista al llarg de la representació, constitueix precisament un dels punts febles d’una dramatúrgia que s’inicia de forma potent amb aquell part que posa de relleu l’insignificant valor que pot tenir en segons quin context la vida d’una nena. Però la força de la qual es dilueix de forma inexorable, arrossegada per una sèrie de decisions que van en contra seva.
La primera d’elles, la trobem a la mateixa fredor que transmet el seu espai escènic dividit en dos àmbits .L’àmbit central està presidit per una bonica muntanya de sorra desèrtica que , més enllà del seu valor estètic , metafòric o conceptual, resulta un xic accessòria. I l’espai situat darrera seu està ocupat per una llarga taula amb les seves corresponents cadires ,que sembla evocar una distant sala de conferències buida de caliu.
D’altra banda, el possible diàleg que s’hagués pogut crear entre els personatges i les seves corresponents actrius resta aquí un recurs desaprofitat que més aviat obstaculitza una mica la connexió entre el públic i la dona valenta que té davant seu. Quelcom agreujat pel fet que la dramatúrgia no troba la manera de donar-li forma compacta a aquests testimonis, tot creant a partir d’ells una progressió dramàtica.
Per contra, es diria que la direcció intenta pal·liar aquests entrebancs tot afegint-li al muntatge accions , gestualitats i components coreogràfics una mica sobrers que accentuen les seves mancances . I transmeten quelcom que ,segons com t’ho miris, pot fer pensar en certa sensació d’inseguretat. Gairebé, com si la desconfiança envers la capacitat emocional de la dramatúrgia, hagués portat a embolcallar-la amb focus en moviment i plats lliurats a una trepidant dansa , dubtosament capaços de potenciar la teatralitat del conjunt.
Un conjunt que , d’altra banda, està voluntàriament desproveït dels elements polèmics que podrien originar-se si es volgués entrar a analitzar les conjuntures i estructures polítiques , religioses i culturals de les quals sorgeix cadascun dels testimonis.Aquest va ser ja el punt de partida adoptat per la Txell , per tal que el protagonisme del llibre recaigués exclusivament en les dones que parlen a través les seves pàgines. I aquest continua sent el fil conductor d’una ben interpretada proposta escènica que, malgrat els seus valuosos components, resta lluny de resultar prou satisfactòria . I és que , per molt valuosos que siguin aquests testimonis ( i evidentment, ho són) , la forma com se’ns transmeten present masses mancances.