Txell Feixas (Premi Nacional de Periodisme 2023) és una reputada corresponsal de guerra. Fa més d’una dècada que viatja a conflictes i entrevista víctimes supervivents. De la seva experiència en va sortir un llibre (Ara llibres, 2021) per emmarcar els diferents feminismes que conviuen (o es confronten en realitats complexes, lluny del formal, acomodatici i políticament correcte món europeu). D’aquest Dones valentes, s’han extret cinc testimonis per pujar-los a escena. Tots són retrats crus, que haurien de qüestionar el bonisme i la sensació de superioritat moral occidental davant de poblacions que sobreviuen en conflictes i que prova de reafirmar-se en una societat en descomposició, sigui pels talibans, pel masclisme o per la confrontació de religions. La televisioó és una finestra per on accedim a l’impcte de la realitat. Aquesta era una ooprtunitat per rebre’n la intensitat.

Una corresponsal de guerra ha d’ajudar al fet que l’espectador pugui fer-se preguntes que convidin a una reflexió moral. Com el teatre en la majoria de les seves formes. L’adaptació d’Aina Tur (Una galaxia de luciérnagas) i Glòria Balañà (Tot el que passarà a partir d’ara,  Els ossos de Montaigne) ha equipat un repartiment multiracial (Moha Amazian, Marwa Bakhat, Agnès Jabbour, Manar Taljo i Iria del Río) i ha provat de conviure les realitats de les actrius amb les dels testimonis, un recurs que funciona bé per transicions, mentre es descorden les jaquetes i entren al sorral vermellós que evoquen les dunes del desert. Potser hi ha una excessiva dependència de la paraula que ha escrit Feixas. Efectivament, cites com “si és nena deixa-la; si és nen fes el que calgui” de Khafija des de l’Afganistan té una duresa que cal exposar en fred i sense previ avís, però les trames se sustenten més en el relat que no pas en empatitzar amb el testimoni, en provar d’entendre’l (extrem que es pot intuir només des del posicionament personal de les actrius). La finestra d’impacte del testimoni sense mediar apareix amb una mena de porticons defensius, com si fos un doble vidre que distancia del que caldria respirar en directe.

Cristina Genebat està a punt d’estrenar En la mesura de l’impossible a la Biblioteca de Catalunya. El text de Tiago Rodrigues (Cor dels amants) que es va poder veure en versió original el 2024 al Temporada Alta, és el resultat de les entrevistes que va fer a cooperants de Metges Sense Fronteres. Aquests, lluny de creure’s uns herois, responen amb molt pragmatisme la seva labor de cures en zones de conflicte. Admeten les contradiccions de provar de defensar la lògica d’occident en latituds que es mouen amb altres prioritats. La posada en escena del primer cas de Dones valentes ensenya com la metgessa actua amb ètica occidental irreprotxable (no es decideix la sort d’una criatura segons el gènere) però pot generar un conflicte vital tant per a mare com a criatura quan surtin de l’hospital. Sí que és rebel·la l’actriu davant la feminista libanesa que s’erigeix com a bandera de totes les dones progressistes. Perquè ella, tot i reconèixer el valor de Joumana Haddad, no s’hi sent del tot representada. És adequada la solució de la noia que als 16 anys van segrestar els talibans i que s’escapa després d’anys de violacions i pallisses? L’última bala de la miliciana de les Unitats de Defensa de les Dones a Rojava, Síria, ha de ser per ella, abans que la facin presonera? Balañà opta per no sentenciar amb una ensenança moral, confiant que el públic en descobreixi la paradoxa. Potser ajudaria sembrar el dubte sobre cada conclusió en clau ambigua, no textual. De fet, alguns quadres proven aquesta coreografia amb elements simbòlics (la sorra, els plats, les bales…) però són uns gestos que els hi falta la intensitat conjunta que saben impregnar els ballarins. Per això, quan Agnès Jabbour s’enfila a la muntanya de sorra s’accedeix a una densitat amb relleu que, abans, ha estat excessivament plana.

La gran dificultat de Dones valentes és reforçar la complexitat de la confrontacio de móns que sap traslluir Feixas en els seus reportatges televisius. Ella, per cert té el sobrenom del pare, valenta, segons es desprèn del text, una altra marca ben identificada i sense remarcar del pes masclista també a casa nostra. És en aquests espais on hi pot haver l’aprenentatge. Peces com Nadia, de La Conquesta del Pol Sud permetia conèixer la biografia i confrontar els dos món amb una naturalitat que convidava més enllà de les veus més militants; ara fa por que l’experiència passi sense les necessàries fuetades d’unes vides anònimes que han de ser explicades, reconegudes i abraçades pel públic menys militant.