“En aquesta regió hi ha una revolució en marxa, persistent i determinada com cap altra: comença tot just quan neix una nena, i continua en la seva infantesa, joventut, plenitud i vellesa. És la revolució de les dones. La seva és una lluita sense treva ni final contra el patriarcat secular que domina la política, la cultura i la societat”. Aquest paràgraf, extret de la contracoberta de Dones valentes (Ara Llibres, 2020), de la periodista Txell Feixas Torras -Premi Nacional de Periodisme 2023-, sintetitza a la perfecció la proposta escènica homònima que Glòria Balañà i Altimira i Aina Tur han portat al Teatre Lliure. La primera la dirigeix i entre totes dues en firmen la dramatúrgia.

Tretze històries. Tretze testimonis de dones de “l’altra banda de la mediterrània”, repartides entre diferents països d’Orient mitjà i Àsia (Líban, Gaza, Rojava, el Kurdistan iraquià, Síria i l’Afganistan) que aquesta peça condensa en tot just set però que podrien ser centenars o milers. Moha Amazian (Vic, 1995), Marwa Bakhat (Barcelona, 1998), Agnès Jabbour (Sant Cugat del Vallès, 1994) i Manar Taljo (Barcelona, 1987) és l’elenc encarregat de relatar aquestes lluites quotidianes i de posar veu i cos a les protagonistes reals del llibre i a homes del seu entorn. Iria del Río (Barcelona, 1987) es reserva el paper d’encarnar la periodista (“m’hi acosto tan com puc”, assegura en escena) alhora que ens fa la introducció i, puntualment, de narradora.

El volum -i, en conseqüència, l’obra- recull casos que Feixas va poder compilar i documentar, mitjançant entrevistes, traduïts en cròniques i reportatges de quan era corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Orient mitjà, amb seu a Beirut. Al Lliure se’ns ofereixen, entre d’altres, les vivències de l’afganesa Khadija a punt de parir (“si és una nena, no la salvis”, li diu a la comadrona, perquè al seu país “només cotitzen els nens”); l’enginyera palestina Majd; la minyona captiva etíop Benchymer; la Gulan, la miliciana kurda que lluita contra el gihadisme; o la Hiyam, l’esclava sexual d’Estat Islàmic. I amb un colofó final -altament reflexiu- de l’escriptora, poeta, traductora, editora i periodista libanesa Joumana Haddad (en parlarem després).

La proposta trenca la quarta paret, i no només actor i actrius es dirigeixen al públic fent d’elles mateixes, adreçant-se pels seus noms de pila i revelant aspectes de la seva vida personal, sinó que s’interpel·len entre sí fent acotacions, donant-se pas, qüestionant identitats o debatent tòpics. Es separen dels personatges que interpreten amb la mateixa facilitat que s’hi endinsen. El risc -i el sacrilegi!- d’aquesta adaptació hauria estat embastar una seqüència de bustos parlants vomitant monòlegs esborronadors (violència sexual, maltractaments, assassinats, esclavatge… i un llarg catàleg de brutalitats) per generar pornografia emocional. Hauria estat una decisió tan fàcil i llaminera com barroera i gratuïta. Però Balañà i Tur han apostat per allunyar-se’n del tot i ens serveixen una concatenació d’escenes molt ben treballades que defugen l’horror (absolutament implícit, d’altra banda) per abraçar la dignitat i el coratge d’aquestes dones. Així, ens ofereixen un espectacle que defuig la morbositat per esdevenir respectuós i, fins i tot, seductor i amb un bri d’esperança, ni que sigui de les microrevolucions que es gesten en aquelles latituds.

Ona Grau firma l’escenografia, que en les reduïdes dimensions de l’Espai Lliure -amb grades a tres bandes, recordem-ho- pivota al voltant d’un sorral que ocupa gairebé tot l’espai central. Una taula allargada i un mínim passadís que circumda el quadrilàter per on deambularà l’elenc són els únics elements que es permeten. Una pantalla gegant ofereix algunes projeccions addicionals, bé sobreimpreses, bé retransmeses en directe per una càmera que algú del repartiment acciona. Taljo dona el tret de sortida escrivint en àrab les paraules “dones” i “valentes” amb un grapat de sorra que fa lliscar lentament entre la mà, generant un efecte sedant i hipnòtic bellíssim. Com quan salten al sorral amb els peus descalços -tothora hi va- per dansar, per declamar, per estremir-se o, simplement, per escoltar-se.

La il·luminació de Marc Lleixà ressalta l’arena amb tonalitats grogues i ataronjades i aconsegueix crear una atmosfera íntima i recollida que es presta a les confidències i que accentua el relat. Un disseny de llums que bascula a altres colors en funció del dramatisme de cada moment i que excel·leix especialment en l’escena que té lloc a la taula abans esmentada, durant el testimoni de la criada etíop (representant de les milers que serveixen en un règim d’esclavitud i penúries a cases libaneses). Perquè aquesta il·luminació s’acompanya d’un canvi de vestuari (mèrit de Marta Rafa) que muta del negre imperant fins aleshores a una explosió cromàtica i d’una brillant coreografia amb una vaixella blanquíssima i tothom assegut mirant al públic, segell d’Ariadna Montfort i Anna Serra: a mesura que la història es detalla i avança es van trencant plats com qui trunca vides humanes. Una bona metàfora del drama de les treballadores domèstiques que es vol il·lustrar.

Aquesta Dones valentes, que algú podria classificar com a teatre més documentat que documental -inclús verbatim-, realça i és possible gràcies, per damunt de tot, al seu repartiment. Una tria encertadíssima -una altra no s’entendria- amb unes interpretacions, tan individuals com col·lectives, solvents, ben afinades i molt ben conduïdes. No seria de justícia subratllar-ne una per damunt d’una altra, i no ho farem, però posarem el focus en el duo que tanca l’espectacle: Bakhat i del Río. No tant per la seva actuació -magnífica, res a dir-  sinó pel debat que plantegen a la seva escena. Enraonen arran de la figura de Haddad i del que la libanesa plasma al seu llibre, el ja mític i icona feminista I killed Scheherazade. Confessions of an Angry Arab Woman (prohibit al Iemen i a altres països àrabs, per cert). “Què és ser una dona àrab?”, llencen al vol. Més enllà del respecte i l’admiració que senten per la seva feina, l’alter ego de Bakhat li retreu a la periodista que “universalitza el seu jo -Haddad és cristiana, per exemple, i de família acomodada- i en deixa fora la resta”. “Per què matar una dona -Xahrazad- que va vèncer amb astúcia?”, es pregunta: “Necessitem els relats. De totes. I les seves contradiccions”.

Unes contradiccions que afloren en algun altre episodi escollit del muntatge on l’òptica eurocentrista preval sobre la local, on Occident es postula per damunt d’Orient i dicta sentència. En qualsevol cas, aquesta ombra no enfosqueix la proposta, magnífica en origen i oportuna en els temps que corren. La peça trenca prejudicis i esmicola estructures mentals construïdes sobre la ignorància i la desinformació, genera opinió i estimula el diàleg. I ens regala, al final, com a testimoni sonor, paraules en àrab, kurd, anglès i italià de part de les seves protagonistes. No calen subtítols, només deixar-se portar pel que ben segur el públic dedueix que estan explicant.

Aquest article es va publicar a Núvol el dia 4 de març de 2026.