T de Teatre + Pau Miró = Dones com jo.
L’equació funciona a la perfecció. Potser fins i tot, massa. M’explico. L’obra
satisfà les expectatives de qui vagi a veure-la per gaudir de les quatre
actrius i per a qui hi vagi atret pel text que tanca la trilogia de Pau Miró
que completen Els jugadors i Un refugi indie. Tot és bo. Tot i així
hi pot haver qui digui allò de “más de lo mismo”. A mi ja em va bé, perquè “lo
mismo” ja m’agrada. M’agraden els quatre personatges: una advocada en crisi que
decideix fugir de la comoditat de casa, marit i fill; una biòloga que treballa
en un peatge; una arquitecta sense feina; una arqueòloga que neteja pisos i una
mestra acabada d’acomiadar. I els cinquanta anys, a tocar de totes. Còctel
explosiu… O no? Són unes situacions tan comunes, cada vegada més, que no
resulten ja explosives. Per tant, quan les veiem sobre un escenari, el què
desitgem és que explotin. I Pau Miró donarà motius en la trama per a que el
final pugui ser explosiu (o no ser-ho, no cal desvetllar res). Potser, posats a
fer, seria més explotable en el sentit de crítica social: més canya.

Veiem les T de Teatre en la seva salsa, un suc
en el qual han ficat cullerada, transmetent al públic problemes propers,
recognoscibles. Elles estan com ens tenen acostumats. No sabem si les paranoies
i els problemes dels que es despullen són realment els seus. Els que les
envolten, sense cap mena de dubte, són els de tothom: pisos buits (on
l’arqueòloga cola l’amiga deprimida); les diferències socials (va a parar de
Sant Gervasi al Raval “de carrers pixats i de gent lletja”); la prostitució; el
tràfic de drogues; l’amistat; la crisi de valors personals…

L’humor esdevé una bona eina per capbussar-nos
en la vida real (que és del que parla l’obra). “Parlar de tot això en un
drama… ¡buf! Fer només humor seria buit; només drama, feixuc”, va comentar
Pau Miró. I les quatre dones (noies, perdó…) maneguen l’humor amb
naturalitat, afegint-hi coreografies divertides molt reals (ho fan com ho
farien quatre amigues que ballen).

Una bona estona veient les desgràcies alienes
que, ves per on, ens són tan properes… Per això, com comentaven les actrius
en la presentació, deixa ressaca, fa pensar.