Què
els passa, a les dones, quan arriben als 50? Es tornen invisibles?
Estan cansades de tirar del carro? S’han oblidat d’elles mateixes?
Necessiten espai, adrenalina, fer una bogeria?

Després
de les col·laboracions amb Javier Daulte i Alfredo Sanzol, l’últim
espectacle de T
de Teatre ha
estat dirigit i escrit per Pau
Miró.

Dones
com jo parla
de la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, encara que no
l’entenguis, de la urgència de sortir de l’ofec, la buïdor, i de
trobar un punt de fuga que permeti recuperar les pròpies forces i la
pròpia vàlua. Però va més enllà. Com sempre a les obres de
Miró,
hi ha un gir inesperat que fa fer un salt als personatges i que els
pot canviar la vida.

La
conjunció és formidable, perquè és una peça molt T
de Teatre
i molt Pau
Miró,
mestre a fer sorgir el teatre i que ha sabut posar-se en la seva
pell.