Després d’Els Jugadors i Un refugi indie, Pau Miró tanca la seva trilogia generacional amb Dones com jo; un divertidíssim retrat sobre la invisibilitat social a la qual s’afronten les dones a partir dels cinquanta. L’espectacle barreja la sensibilitat i el to agredolç de les T de Teatre amb la comèdia negra i amb aires de suspens que caracteritzaven les dues primeres parts de la trilogia de Miró. 

Una dona surt una nit de casa seva i decideix no tornar. Necessita desaparèixer, allunyar-se de tot i de tothom. Les seves amigues miren de fer-la recapacitar i entendre què li ha passat. Precisament el per què, la raó d’aquesta decisió, serà el detonant que farà que les altres es qüestionin la seva vida. Qui són, què han aconseguit i el més important: qui volien ser? La realitat soterrada, la que s’amaga darrere el tòpic o característica còmica de cadascuna una d’elles, és la que fa que aquestes dones siguin totalment recognoscibles pel públic. 

Miró és un autor imprevisible, no s’acomoda, (una qualitat sovint poc valorada, per cert) i a partir d’aquí l’obra fa el salt de la comèdia negra al suspens. Una estructura similar a la de la primera part de la trilogia que vam poder veure fa un parell d’anys al Teatre Lliure. A Els Jugadors els protagonistes tenien gairebé seixanta anys i, a poc a poc, començaven a ser apartats per la societat. Molt intel·ligentment, Miró traçava un paral·lelisme entre els jocs i la vida mentre reflexionava sobre l’addicció al risc. I és això, aquest anar més enllà, el que en certa manera trobem a faltar a Dones com jo. L’obra funciona, és àgil (tot i l’excessiva durada de les foses a negre), i divertidíssima, els diàlegs flueixen amb naturalitat i el retrat és encertat i creïble, però li manca aquella intensa humanitat desoladora que caracteritzava Els Jugadors i, sobretot, Un refugi indie. 

L’escenografia, a més, és massa petita pel gran escenari del Teatre Romea i no ens ajuda a transportar-nos a aquest petit pis del barri del Raval on s’amaguen les protagonistes. Un inconvenient que les T de Teatre aconsegueixen dissimular gràcies a unes interpretacions plenes de complicitat i naturalisme. És a dir, i parlant clar, de talent. Destaca, sobretot, Àgata Roca amb una barreja de melancolia i força corprenedora. S’amaga però no s’enganya.