Don Giovanni

La primera pregunta que nos asalta cuando volvemos a disfrutar esta obra maestra es ¿Cómo es posible su vigencia y vitalidad incuestionable por  230 años? Para responderla tenemos que recordar al hecho de que Il dissoluto punito ossia Don Giovanni  (1787) es el resultado del encuentro de dos genios incuestionables, Wolfgang Amadeus Mozart  (1756-1791) y Lorenzo Da Ponte (1849-1838), quienes nos enseñaron a pensar por nosotros mismos y que lograron el retrato más profundo de la naturaleza humana sin menoscabo de la inteligencia y el sentido del humor. La segunda pregunta que nos asalta es ¿a cuántos intérpretes, creadores y espectadores ha influido, enriquecido y motivado en esos dos siglos? y esa ya es más difícil de responder, pero es muy interesante pensar en lo que logró inspirar en el equipo escénico de Kasper Holte. Una puesta espectacular, llena de simbolismo, con una propuesta estética moderna y muy bella, que al final apuesta por quitar los tintes de humor y centra su atención en la acertada actoralidad de su protagónico, a quien condena al infierno de la soledad.El elenco  fue especialmente eficiente y con una homogeneidad poco común. Debemos destacar sorpresivamente el trabajo de la cantante rusa Julia Lezhaneva en el papel de Zerlina, y digo sorpresivamente porque normalmente este papel no llama tanto la atención como en este caso, pero no puede dejar de mencionarse sobre todo por la belleza de la voz y pureza de emisión, aunado a la inserción de adornos y fiorituras no escritas, pero agregadas con muy buen gusto y excelente ejecución. Otra interpretación remarcable fue la de Miah  Persson, quién nos regaló una  Donna Elvira atormentada y pasional, sin perder nunca un cuidado estilo mozartiano de canto. Menos afortunada, sobre todo por la falta de fuerza interpretativa y vocal, fue la Donna Anna de Carnmela Remigio, a quién ya habíamos oído en el Festival de Salzburgo del año pasado, con las mismas deficiencias. Ente lo intérpretes masculinos, se debe destacar a Simón Orfila ha mostrado su mejor interpretación, a pesar de que su voz parece en momentos demasiado pesada para este papel. Fresco y divertido, su Leporello es un acierto. Potente e impresionante el comendador de Eric Halfvarson,  pero sobre todo hay que hablar del excelente trabajo de Mariusz Kwiecien en el papel protagónico. Un Don Giovanni, joven, lleno de energía, imprudente y absolutamente seductor. Por todo esto, esta producción no será -como no lo es la obra-  fácil de olvidar. Es una muestra más de los muchos matices que nos regala el trabajo de los genios perpetuados por intérpretes acertados y propositivos, que nos entregan, una vez más, el prodigio de la creación humana.

Una monumental escenografia i unes vistoses projeccions són els elements més cridaners de la producció de Kasper Holten del Don Giovanni de Mozart. Però rere la parafernàlia tecnològica, la lectura dramàtica, centrada en les obsessions del protagonista i la seva paulatina caiguda en la solitud més desesperada, només funciona a mitges. La versió musical de Josep Pons és sòlida, amb un repartiment que dóna el millor de si en el segon acte.

Tothom d’entre vosaltres que hagi vist o escoltat alguna vegada aquesta meravella absoluta que és el “Don Giovanni” de Mozart (  pocs cops , l’art operístic ha assolit  nivells de perfecció comparables al que assoleix aquí Amadeus; si Salieri era com el pinten , es devia morir d’enveja davant aquesta obra mestra ) , sap que un dels moments més memorables d’una peça que passa tota l’estona d’un moment memorable a l’altre, és aquell en el qual el criat del seductor, repassa el catàleg de conquestes del seu amo i senyor. I aquest catàleg, com és també sabut, no te l’acabes mai: penseu que sense sortir de la península ibèrica ( al cap i a la fi, cal recordar que aquest Don Giovanni de nom italianitzat , no és altre que el molt hispà Don Juan), les seves conquestes amoroses ja arriben a l’espectacular xifra de mil tres dones. I així ens ho recorda el criat Leporello, ficat tota l’estona en aquella ambigüitat que comporta admirar d’allò més a qui dius menysprear  d’allò més, i assenyalar la seva baixa estatura moral mentre voldries tu mateix gaudir dels beneficis que comporta tanta amoralitat. I no aneu a pensar pas que aquesta contradictòria actitud , és només cosa del servidor. Sense anar més lluny, forma també part de les dones que han caigut en braços del seductor, i que mantenen envers aquesta caiguda una posició ben delicada: aquí teniu com exemple a Doña Elvira, abandonada per Don Giovanni amb falses promeses com qui diu al peu de l’altar, decidida a denunciar a tort i a dret les malifetes del pervers, però ben disposada també a tornar-se a creure qualsevol paraula tendre que surti dels seus llavis. Sí: com diu Kasper Holten, el director del molt  sofisticadament “High.Tech” muntatge de l’obra que ara es presenta al Liceu després d’haver passat per altres grans escenaris internacionals ( com ara el del Covent Garden,  el teatre coproductor de l’espectacle) amb no poca polèmica creativa, Don Giovanni està fet en molts sentits tot un artista. Un artista que sap donar-li a tothom ( o si més no, a totes les dones amb les que es creua pel camí) allò que està buscant. Un artista en el fons bastant solitari que “es redefineix en cada nova relació, depenent de l’interlocutor amb qui parli. I que té aquestes qualitats increïbles que són molt similars a les coses que celebrem avui en dia: gaudir de la vida, la imaginació , la creativitat i fins i tot l’empatia!”, per dir-ho també amb paraules d’un Holten que sembla  postrat als peus del seductor, encara que al final el castigui de la pitjor manera possible. Ni calderes de Pere Botero, ni romanços :a diferència del que ens deia Sartre, per a Don Giovanni, l’infern no són els altres. L’infern consisteix en quedar-se a soles amb ell mateix: ell, que se’n mor de ganes fins i tot després de mort de seguir seduint tothom ! Doncs Holten, arribat aquest punt, no mostra cap mena de pietat. Fins i tot ens impedeix a nosaltres, espectadors, veure la resta de personatges de l’obra , mentre ens canten amb to moralista el seu cèlebre sextet final. Holten ; per contra, encén els llums de la sala per a que tots nosaltres contemplem el gest solitari d’un Don Goivanni tancat eternament en un cau de silenci, i dirigint-nos un gest amb quelcom de socors. Però no cal que s’esforci, perquè el director de l’espectacle , ja ha dictat sentència .  En aquest sentit, Holten es mostra més inflexible que Calixto Bieito; al seu muntatge , Bieito arribava a aquest final assenyalant més aviat la hipocresia d’aquestes “víctimes “ de Don Giovanni convertides ara en botxins ben representatius de l’ordre intocable. I ara , tornem al catàleg. Voleu saber els noms de totes les dones que figuren en ell, aquests noms que el sempre brillant llibret de Lorenzo da Ponte ens estalvia, potser per evitar (qui sap?) que alguna espectadora es vegi delatada? Doncs, no teniu més que anar llegint les parets d’aquesta mena de gran residència giratòria que constitueix l’element central de l’escenografia d’Es Devlin. I que, gràcies a un tecnicament enlluernador sistema de projeccions perfectament sincronitzades , s’omple tota l’estona amb els llargs llistats de noms que han tastat ja els encants de Don Giovanni. Les projeccions adquireixen sovint extravagants formes arquitectòniques i perspectives impossibles, i ho tenyeixen tot de vermell quan corre la sang per l’escenari. Però sempre acaben tornant a aquest noms que actuen a mena de leit motiv, perquè en la seva varietat, es troba també amagada la multiplicitat continguda sota la pell del seductor. Una multiplicitat que lliga amb el que diu Holten. I que s’acobla de forma magistral amb la mateixa varietat musical continguda en una obra que realitza prodigioses transicions entre allò que sembla festiu, i allò que adquireix tonalitats tenebroses. No està de més , recordar les paraules de Mozart que el Liceu ha inclòs en el seu programa de l’espectacle: “ Ja que la mort, ben mirat, és el veritable objectiu de la vida, m’he familiaritzat tant amb aquesta veritable millor amiga de l’home, que la seva imatge no té res de terrorífic per a mi; més aviat resulta apavaigadora i consoladora “. I la mort, cal no oblidar-ho, és un fantasma que recorre tota l’estona l’escenari , i que deixa anar tota l’estona el seu alè en el clatell de Don Giovanni. Per molt que aquest sembli tirar cap en davant ,i vulgui deixar endarrera les conseqüències dels seus actes, aquests sempre tornen al punt de partida: en aquest sentit, l’escenografia giratòria del muntatge de Holten, en té quelcom de metàfora . No pot ser d’altra forma, tenint en compte que aquí la mort –una mort violenta, un crim en el qual el límit entre l’auto defensa i l’assassinat, queda diluït- fa acte de presència tot just arrenca l’obra. Encara que després vingui la gresca, l’ombra d’aquest crim i de la seva víctima - el Commendatore que al final ,  reclamarà els seus drets amb forma d’invitació, mentre el seductor reafirma la seva voluntat de no penedir-se mai de cap dels seus actes- , planen sempre per damunt l’acció. I això, sap remarcar-ho força bé Holten , en un muntatge no exempt dels seus punts febles, malgrat la vistositat del conjunt. Val a dir en aquest sentit que el director, falla completament just a l’hora de visualitzar aquest tram inicial en el qual es produeix la mort del Commendatore. I condueix Doña Anna cap a una posició impossible. Cert: encara que també aquest aspecte pugi despertar polèmica, el fet de presentar la trobada eròtica entre Don Giovanni i Doña Anna com una acte consentit i no pas com una mena de violació, s’adiu força amb tot el que transmet després Doña Anna al llarg de la representació. Però la seva gestualitat absolutament fora de lloc quan es troba amb el cadàver del pare ( de fet, primer mira cap el lloc on es troba aquest cadàver i després, de forma inversemblant, demana ajut per trobar-lo!) i l’erroni moviment escènic de tot aquest fragment, fan témer que l’atenció a la tecnologia, hagi portat el director a oblidar-se d’altres aspectes essencials de la posada en escena. Per sort, i malgrat algun que altre moment de confusió , la temperatura emocional de l’obra va agafant esbrancida. I quan arriba la segona part de l’espectacle ,tothom, començant pel mateix Don Giovanni de Mariusz Kwiecien (per moments fins i tot més convincent com actor que a nivell vocal), sembla haver trobat el to just per enfrontar-se a les complexitats tant de la partitura, com dels personatges que encarnen. El resultat final, acaba sent així un espectacle ben notable, visualment fascinant, amb un excel·lent rendiment de l’orquestra del Gran Teatre dirigida per molt d’encert per Josep Pons, i defensat per un repartiment en el qual brillen de forma especial el Don Ottavio de Dmitry Korchak i la Zerlina de Julia Lezhneva. Això, amb el permís d’un Kwiecien que, com us deia, un cop ficat en el paper, sap molt bé com fer-se’l del tot seu.