Tothom d’entre vosaltres que hagi vist o escoltat alguna vegada aquesta
meravella absoluta que és el “Don Giovanni” de Mozart (  pocs cops , l’art operístic ha assolit  nivells de perfecció comparables al que
assoleix aquí Amadeus; si Salieri era com el pinten , es devia morir d’enveja
davant aquesta obra mestra ) , sap que un dels moments més memorables d’una
peça que passa tota l’estona d’un moment memorable a l’altre, és aquell en el
qual el criat del seductor, repassa el catàleg de conquestes del seu amo i
senyor. I aquest catàleg, com és també sabut, no te l’acabes mai: penseu que
sense sortir de la península ibèrica ( al cap i a la fi, cal recordar que
aquest Don Giovanni de nom italianitzat , no és altre que el molt hispà Don
Juan), les seves conquestes amoroses ja arriben a l’espectacular xifra de mil
tres dones. I així ens ho recorda el criat Leporello, ficat tota l’estona en
aquella ambigüitat que comporta admirar d’allò més a qui dius menysprear  d’allò més, i assenyalar la seva baixa
estatura moral mentre voldries tu mateix gaudir dels beneficis que comporta
tanta amoralitat. I no aneu a pensar pas que aquesta contradictòria actitud ,
és només cosa del servidor. Sense anar més lluny, forma també part de les dones
que han caigut en braços del seductor, i que mantenen envers aquesta caiguda
una posició ben delicada: aquí teniu com exemple a Doña Elvira, abandonada per
Don Giovanni amb falses promeses com qui diu al peu de l’altar, decidida a
denunciar a tort i a dret les malifetes del pervers, però ben disposada també a
tornar-se a creure qualsevol paraula tendre que surti dels seus llavis. Sí: com
diu Kasper Holten, el director del molt 
sofisticadament “High.Tech” muntatge de l’obra que ara es presenta al
Liceu després d’haver passat per altres grans escenaris internacionals ( com
ara el del Covent Garden,  el teatre coproductor
de l’espectacle) amb no poca polèmica creativa, Don Giovanni està fet en molts
sentits tot un artista. Un artista que sap donar-li a tothom ( o si més no, a
totes les dones amb les que es creua pel camí) allò que està buscant. Un
artista en el fons bastant solitari que “es redefineix en cada nova relació,
depenent de l’interlocutor amb qui parli. I que té aquestes qualitats
increïbles que són molt similars a les coses que celebrem avui en dia: gaudir
de la vida, la imaginació , la creativitat i fins i tot l’empatia!”, per dir-ho
també amb paraules d’un Holten que sembla  postrat als peus del seductor, encara que al
final el castigui de la pitjor manera possible. Ni calderes de Pere Botero, ni
romanços :a diferència del que ens deia Sartre, per a Don Giovanni, l’infern no
són els altres. L’infern consisteix en quedar-se a soles amb ell mateix: ell,
que se’n mor de ganes fins i tot després de mort de seguir seduint tothom !
Doncs Holten, arribat aquest punt, no mostra cap mena de pietat. Fins i tot ens
impedeix a nosaltres, espectadors, veure la resta de personatges de l’obra ,
mentre ens canten amb to moralista el seu cèlebre sextet final. Holten ; per
contra, encén els llums de la sala per a que tots nosaltres contemplem el gest
solitari d’un Don Goivanni tancat eternament en un cau de silenci, i
dirigint-nos un gest amb quelcom de socors. Però no cal que s’esforci, perquè
el director de l’espectacle , ja ha dictat sentència .  En aquest sentit, Holten es mostra més
inflexible que Calixto Bieito; al seu muntatge , Bieito arribava a aquest final
assenyalant més aviat la hipocresia d’aquestes “víctimes “ de Don Giovanni
convertides ara en botxins ben representatius de l’ordre intocable.

I ara , tornem al catàleg. Voleu saber els
noms de totes les dones que figuren en ell, aquests noms que el sempre brillant
llibret de Lorenzo da Ponte ens estalvia, potser per evitar (qui sap?) que
alguna espectadora es vegi delatada? Doncs, no teniu més que anar llegint les
parets d’aquesta mena de gran residència giratòria que constitueix l’element
central de l’escenografia d’Es Devlin. I que, gràcies a un tecnicament
enlluernador sistema de projeccions perfectament sincronitzades , s’omple tota
l’estona amb els llargs llistats de noms que han tastat ja els encants de Don
Giovanni. Les projeccions adquireixen sovint extravagants formes
arquitectòniques i perspectives impossibles, i ho tenyeixen tot de vermell quan
corre la sang per l’escenari. Però sempre acaben tornant a aquest noms que
actuen a mena de leit motiv, perquè en la seva varietat, es troba també amagada
la multiplicitat continguda sota la pell del seductor. Una multiplicitat que
lliga amb el que diu Holten. I que s’acobla de forma magistral amb la mateixa
varietat musical continguda en una obra que realitza prodigioses transicions
entre allò que sembla festiu, i allò que adquireix tonalitats tenebroses. No
està de més , recordar les paraules de Mozart que el Liceu ha inclòs en el seu
programa de l’espectacle: “ Ja que la mort, ben mirat, és el veritable objectiu
de la vida, m’he familiaritzat tant amb aquesta veritable millor amiga de
l’home, que la seva imatge no té res de terrorífic per a mi; més aviat resulta
apavaigadora i consoladora “.

I la mort, cal no oblidar-ho, és un fantasma
que recorre tota l’estona l’escenari , i que deixa anar tota l’estona el seu
alè en el clatell de Don Giovanni. Per molt que aquest sembli tirar cap en
davant ,i vulgui deixar endarrera les conseqüències dels seus actes, aquests
sempre tornen al punt de partida: en aquest sentit, l’escenografia giratòria
del muntatge de Holten, en té quelcom de metàfora . No pot ser d’altra forma,
tenint en compte que aquí la mort –una mort violenta, un crim en el qual el
límit entre l’auto defensa i l’assassinat, queda diluït- fa acte de presència
tot just arrenca l’obra. Encara que després vingui la gresca, l’ombra d’aquest
crim i de la seva víctima – el Commendatore que al final ,  reclamarà els seus drets amb forma
d’invitació, mentre el seductor reafirma la seva voluntat de no penedir-se mai
de cap dels seus actes- , planen sempre per damunt l’acció. I això, sap
remarcar-ho força bé Holten , en un muntatge no exempt dels seus punts febles,
malgrat la vistositat del conjunt.

Val a dir en aquest sentit que el director,
falla completament just a l’hora de visualitzar aquest tram inicial en el qual
es produeix la mort del Commendatore. I condueix Doña Anna cap a una posició
impossible. Cert: encara que també aquest aspecte pugi despertar polèmica, el
fet de presentar la trobada eròtica entre Don Giovanni i Doña Anna com una acte
consentit i no pas com una mena de violació, s’adiu força amb tot el que
transmet després Doña Anna al llarg de la representació. Però la seva
gestualitat absolutament fora de lloc quan es troba amb el cadàver del pare (
de fet, primer mira cap el lloc on es troba aquest cadàver i després, de forma
inversemblant, demana ajut per trobar-lo!) i l’erroni moviment escènic de tot
aquest fragment, fan témer que l’atenció a la tecnologia, hagi portat el
director a oblidar-se d’altres aspectes essencials de la posada en escena. Per
sort, i malgrat algun que altre moment de confusió , la temperatura emocional
de l’obra va agafant esbrancida. I quan arriba la segona part de l’espectacle
,tothom, començant pel mateix Don Giovanni de Mariusz Kwiecien (per moments
fins i tot més convincent com actor que a nivell vocal), sembla haver trobat el
to just per enfrontar-se a les complexitats tant de la partitura, com dels
personatges que encarnen. El resultat final, acaba sent així un espectacle ben
notable, visualment fascinant, amb un excel·lent rendiment de l’orquestra del
Gran Teatre dirigida per molt d’encert per Josep Pons, i defensat per un
repartiment en el qual brillen de forma especial el Don Ottavio de Dmitry
Korchak i la Zerlina de Julia Lezhneva. Això, amb el permís d’un Kwiecien que,
com us deia, un cop ficat en el paper, sap molt bé com fer-se’l del tot seu.