Una volta de rosca escènica més a ‘Don Giovanni’, la cèlebre òpera de Mozart i Da Ponte. El muntatge ‘high-tech’ del danès Kasper Holten va ser aplaudit sense fissures pel Liceu, encara que una vegada superat el primer impacte del colorista ‘vídeo-mapping’, projectat amb precisió mil·limètrica sobre una escenografia en moviment per reflectir el complex entramat psicològic del llibertí, el focus acabo centrant-se en l’actuació d’un equilibrat repartiment. Les veus, molt ben acoblades amb l’orquestra, dirigida amb encertat pols i atenció als detalls per un inspirat Josep Pons, van acabar sent el millor de la nit.

Es el que sol passar quan les expectatives s’eleven per sobre del que és previsible. Després del seu debut al Covent Garden, el 2014, la versió de Holten va provocar ja un gran debat sobre la incidència dels efectes visuals en el desenvolupament de la trama. Aquesta polèmica es va reproduir, encara que amb menys intensitat, als passadissos del Gran Teatre. En general, es va imposar l’acceptació de la vistositat d’una proposta que no altera l’esperit del relat i permet que els cantants es desenvolupin amb una comoditat que resulta excessiva. En això influeix l’escassa profunditat de la direcció dramatúrgica, que sembla fiar tot a l’impacte de les imatges desplegades sobre un laberíntic espai escènic, que reflecteix molt bé l’estat mental amb tendències paranoides del protagonista.

La falta d’intensitat en algunes escenes minva la qualitat teatral. Només cal esmentar la llunyana reacció de Donna Anna en confirmar la mort del seu pare o la tíbia tensió eròtica que transmet el moment de la seducció de Zerlina. Amb tot, en l’escenografia mòbil d’un vell palau, s’aprofiten molt bé els nivells dels pisos per centrar, amb l’ajuda d’una il·luminació meravellosa, els moments més rellevants de la narració, com aquells en què el protagonista observa des del alt els resultat de les seves devastadores estratègies de seducció.

¿Calia tanta parafernàlia per explicar la història? Evidentment, no, però els intents de renovació que no alterin el sentit de les obres són sempre benvinguts. Aquest és el cas d’un final en què el protagonista, en lloc de baixar a l’avern com a càstig per la seva amoral comportament, es queda purgant les seves culpes en aquest altre infern que és el de la soledat més absoluta.

Però el cant sempre va estar aquí, en bon estat de revista. Mariusz Kwiecien va exhibir presència escènica i va anar de menys a més per acabar recreant un protagonista d’alçada. El gran triomfador de la nit va ser Dmitri Korckak, donant el perfil del pusil·lànime però cavallerós Don Ottavio amb un timbre lluminós. Magnífic el debut a la casa de la estel·lar Julia Lezhneva (Zerlina), expressant amb el seu bellíssim registre i una esforçada implicació actoral la ingenuïtat i segones intencions del seu personatge. Les altres dues dames van respondre: Carmela Remigio va encarnar a una Donna Anna amb caràcter i bones prestacions dramàtiques i vocals, i Miah Persson es va mostrar com una Donna Elvira convincent. Capítol a part mereix Simón Orfila, interpretant a Leporello amb rigor estilístic i una notable vis còmica. Va merèixer les ovacions que li van prodigar. Valeriano Lanchas va donar ales al bonàs i gelós Masetto, en una nit en la qual van tornar a brillar el cor i l’orquestra.

Després d’persuasiu i envoltant Don Giovanni de Kwicien, Calos Álvarez va exhibir, en el segon repartimnt, tota la seva autoritat en el paper amb una enèrgica i expressiva actuació, plena de fondària dramàtica i musical. El rotund poder de la seva veu greu va donar un to més despietat a les seves accions com obsessiu conquistador. Ell i la Anna de Vanessa Goikoetxea, rica en matisos ien el desplegament vocal van ser lo millor d’aquest ‘cast’. De la resta, van complir unes discretes Mytò Papapatanasiu (Elvira), Rocío Ignacio (Zerlina) i un irregular i tou Toby Spence com Don Ottavio.