DESproVISTO. UpArte

Sovint els espectacles de circ, per mol amplis de repartiment que siguin, necessiten un fil argumental que permeti disposar de pauses per descansar els acròbates i també per bastir l'espectacularitat amb alguna excusa que es converteixi en relat. A vegades, al darrere hi ha un veritable motor que ajuda a ordenar les acobàcies i disciplines artístiques (Glatir, Desdèmona, La pedra de fusta). En aquesta ocasió, la broma és tan insulsa que treu mèrit a les acrobàcies. És divertit i podria donar molt de joc aquesta corografia de l'striptease (que variat arriba en la coreografia de Laberint striptease de Roberto G Alonso), d'anar-se traient la roba, pel simple fet dalliberar-se. També és una troballa que hi hagi contrast entre la vergonya i el desvergonyiment. Però els hi falta base teatral, estalviar amb massa gesticulacions i convèncer sense aclucar els ulls (com allò de Sílvia Capell i Àngela).La troupe és forta, àgil i aconsegueix mortals i acrobàcies amb prou espectacularitat (alguns d'aquests exercicis Guy Nader i Maria Campos els incorporen en les seves coreografies, com ara, Natural order of things). S'alternen els i les portors alternant puntualment els llocs de les torres i dels equilibris de major resistència. També les àgils comparteixen vol amb algun dels nois més versàtils. El final és lúdic, provocador, simpàtic, embolcallant-se amb un llençol per treure's tota la roba. En el fons, una acrobàcia és un dels signes més grans de llibertat, de despendre's del que la gravetat i la raó manen. Per això, pot tenir sentit que es treguin la roba; però els hi falta una coherència, que els faci empastar millor dramatúrgia amb acrobàcia. Sovint amb menys, s'arriba molt més enllà.

El circ és un bon llenguatge per voler representar un acte d’alliberament. De la ceguesa a la nuesa, del no voler veure al mostrar-se sense prejudicis. No calen massa paraules per fer entendre al públic, a través de salts, portors, acrobàcies i un xic de dansa, la possibilitat de fugir de qualsevol constrenyiment. Perquè tal com diu (i fa) la companyia Uparte, no tot té perquè seguir de la mateixa forma.Desprovisto, el tercer espectacle que presenta aquesta companyia murciana captiva des de bon principi per la flexibilitat dels seus cossos. Tot comença com el joc de la gallineta cega: mentre 5 dels artistes s’alliberen de la beta que els hi tapava els ulls, el restant és importunat pels altres. Les acrobàcies en aquest inici són juganeres. La roba té un pes molt específic en aquesta peça. I així ho mostren en la seqüència on una de les integrants apareix amb unes mànigues elàstiques ben llargues amb les que a vegades sembla voler caçar els seus companys i a vegades lluita per desfer-se d’aquesta mena de camisa forçosa. Mica en mica, a mesura que avancen els diferents quadres escènics, els sis membres de la companyia murciana van traient-se capes de roba. L’alliberament és correlatiu al nombre de construccions, salts i moviments impossibles que van fent. L’execució és brillant i deixa caure més d’un mot d’admiració, sobretot en els seus salts mortals. La compenetració, l’energia i l’alegria es va incrementant fins a un final esclatant amb el joc d’una bonica tela de seda setinada amb la que van creant cadascun d’ells diferents figures: ara una núvia, ara un pijama, etc. Uns a altres es van despullant, traient capes d’incomoditat i fins i tot juguen amb la possibilitat de fer un nu integral. Així doncs, el final resulta ser catàrtic, l’acte d’alliberament definitiu. Una joia d’espectacle de circ de carrer que transmet molt bones vibracions.

La companyia UpArte, creada a Múrcia en el 2012 sota l'exigent disciplina del rus Vitaliy Motouzka, exacròbata format en el circ més clàssic, ha trobat l'equilibri perfecte combinant la tècnica acrobàtica, la plasticitat, l'humor i la dansa, aquesta última afegida en el seu tercer espectacle, 'DESproVISTO'. L'evolució de les arts circenses camina cap a aquesta fusió de disciplines i un llenguatge que aprofundeixi en l'estètica i el conceptual, i aquesta producció, nominada als Premis Talía 2024, és un bon exemple d'això. Més enllà del risc, la peça connecta molt bé amb el públic pel seu desenvolupament visual, traient-li molt partit al vestuari i les teles que utilitza, i per una comicitat molt reeixida.Els acròbates –quatre portors i dos àgils, especialistes en la tècnica de banquina i portés- apareixen a l'escenari amb els ulls embenats i van llevant-se els uns als altres la bena per a anar obrint els ulls al canvi. Teixiran un relat que incideix en la necessitat de despullar-nos de prejudicis, aparences i rols per a obtenir mostrar l'autèntic jo. Una de les artistes intenta treure's la samarreta, però la resta li ho impedeix, començant un divertit estira-i-arronsa fins a assolir el seu propòsit i convèncer als altres membres del grup perquè s'alliberin també. Serà un llarg estripis fins a mostrar-se tal com són, desproveïts de tot excepte del principal: ells mateixos.Amb molt de dinamisme se succeeixen els portés, les torres i els llançaments de les artistes àgils; salts al buit que simbolitzen aquest anhelat alliberament. Per al vistós i plàstic número de dansa contemporània, una ballarina se serveix d'un jersei amb mànigues infinites que després convertirà en cintes per a realitzar acrobàcies grupals.Al final del muntatge despleguen una gran tela que també els dona molt joc. La utilitzen per a un divertit canvi de gènere d'un dels acròbates i per a ocultar els seus cossos ja totalment desproveïts de tot. Un gran muntatge que, llàstima, va dificultar la visibilitat als espectadors de la plaça del Mercadal de Reus: La tarima instal·lada era massa baixa i les cervicals sofrien intentant trobar un lloc per a no perdre's les evolucions d'aquesta estupenda 'troupe'.