Sovint els espectacles de circ, per mol amplis de repartiment que siguin, necessiten un fil argumental que permeti disposar de pauses per descansar els acròbates i també per bastir l’espectacularitat amb alguna excusa que es converteixi en relat. A vegades, al darrere hi ha un veritable motor que ajuda a ordenar les acobàcies i disciplines artístiques (Glatir, Desdèmona, La pedra de fusta). En aquesta ocasió, la broma és tan insulsa que treu mèrit a les acrobàcies. És divertit i podria donar molt de joc aquesta corografia de l’striptease (que variat arriba en la coreografia de Laberint striptease de Roberto G Alonso), d’anar-se traient la roba, pel simple fet dalliberar-se. També és una troballa que hi hagi contrast entre la vergonya i el desvergonyiment. Però els hi falta base teatral, estalviar amb massa gesticulacions i convèncer sense aclucar els ulls (com allò de Sílvia Capell i Àngela).

La troupe és forta, àgil i aconsegueix mortals i acrobàcies amb prou espectacularitat (alguns d’aquests exercicis Guy Nader i Maria Campos els incorporen en les seves coreografies, com ara, Natural order of things). S’alternen els i les portors alternant puntualment els llocs de les torres i dels equilibris de major resistència. També les àgils comparteixen vol amb algun dels nois més versàtils. El final és lúdic, provocador, simpàtic, embolcallant-se amb un llençol per treure’s tota la roba. En el fons, una acrobàcia és un dels signes més grans de llibertat, de despendre’s del que la gravetat i la raó manen. Per això, pot tenir sentit que es treguin la roba; però els hi falta una coherència, que els faci empastar millor dramatúrgia amb acrobàcia.

Sovint amb menys, s’arriba molt més enllà.