August Strindberg
és el pare del teatre suec contemporani. Un autor que ens arriba de
tant en tant, en producció d’algunes de les seves obres més reeixides i
conegudes a nivell mundial (és un dels inspiradors de la carrera de
Ingmar Bergman, per exemple), que queden generalment com a peces gairebé
exclusives pels amants del teatre de text, dens i generalment
pessimista, d’autors que xoquen amb l’esperit alegre, lluminós i
sorneguer de la nostra cultura mediterrània. En els seus textos, hi ha
molts de cops la llavor del teatre de l’absurd i de l’expressionisme,
dels quals va ser-ne un dels precursors. Com Shakespeare, és tingut per
un autor consagrat, però que no acaba de connectar amb un teatre popular
i de masses. Aquí. Curiosament, però, en el seu país i en el seu temps,
tots dos van ser populars i estimats per la immensa majoria del públic,
que consumia literalment el seu teatre com qui avui llegeix bestsellers, que en el show business ara i aquí sol coincidir amb el teatre musical. Està clar que ni som suecs, ni tan sols anglesos.

Aquesta ‘Dansa de la mort‘
que seria la traducció més o menys literal, és en realitat la primera
part, de les dues que va escriure Strindberg el 1900, i agafa com a punt
de partida la imatge d’aquestes danses que tenen reflex en gairebé tota
la cultura popular europea (aquí, per exemple, a Verges), ens explica
la perversitat d’una relació de parella -ell, Edgar, oficial
d’artilleria retirat, ella, Alice, actriu fins que es va casar-, que
porta anys aïllada i malsuportant-se mútuament mentre es descomponen
física i emocionalment. Els fills ja no viuen amb ells, i també són
usats per cadascú com una arma contra l’altre. En un moment donat,
l’arribada del cosí d’ella, Kurt (que no oblida que en el passat el vell
militar va influir en la seva exdona, que va posar-li en contra els
fills i va quedar-se amb el patrimoni familiar), sembla que portarà una
mica més d’obertura, però en realitat augmenta la perversitat de la
situació, deixant-nos veure que no sols és l’Edgar qui té desitjos de
mort cap a l’Alice, i destapant-nos una vessant dominant en ella, davant
un submís cosí, que acaba tan esgarrifat que decideix deixar-los en el
seu martiri mutu, que un arriba a pensar que han acomodat a les seves
vides, com una malura que es converteix en companya.

La
versió intenta acostar-nos una mica els personatges a les nostres
latituds, amb l’uniforme de la benemèrita del militar, o parlant de
l’illa on viuen com a mediterrània. Però res no pot treure aquest aire
amarg, aquest humor negre que destil·la el text.

Els
actors, què he de dir de tots tres, magnífics en els seus papers.
Sobretot el matrimoni que ens recorda a un ‘qui té por de Virgínia
Wolf?’ encara més eixut i cruel. La mort sempre està rondant, sigui per
la malaltia de cor de l’Edgar, sigui en el sabre que brandeix quan, de
vegades, dansa begut amb ulls brillant d’odi i ganes de matar l’Alice,
atiat per l’alcohol. Vaja, una obra que ens endinsa en les parts més
fosques de l’ésser humà.

La
disposició de l’escenari a la Sala Muntaner, afavoreix que ens
convertim en uns impúdics espectadors d’aquesta degradada relació, que
tanmateix sempre ens portarà un record propi.