Tan claustrofòbica com demolidora. ‘Dansa de mort’, d’August Strindberg, és una peça negríssima sobre el matrimoni molt poc representada als teatres catalans. Jordi Casanovas l’ha adaptat, respectant el pessimista esperit insuflat per l’autor suec però tractant d’apropar-la a una realitat més propera i tan reconeguda com la dels dies previs al 23F. Per aconseguir-ho ha reunit a la Sala Muntaner a un elenc de luxe format per Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez, que han donat brillant resposta a les exigències de la esgarrifosa trama.

És un text amb tota la càrrega misògina de qui, feminista en la seva joventut, s’havia sentit després perseguit per aquest moviment. En la seva vida personal havia col·leccionat estrepitosos fracassos en els seus tres relacions matrimonials i aquestes experiències prenen cos en un relat que sacseja l’espectador impactat per l’espiral d’autodestrucció dels personatges. La seva tesi que el matrimoni és un infern queda exposada en una trama en què salten espurnes al llarg d’un electritzant ‘crescendo’.

A la casa d’una illa solitària, en aquest cas mediterrània encara que sense abandonar el seu ambient de presó de la narració original, conviu / malviu un matrimoni que no se suporta. Van a complir 25 anys de casats, però no només no tenen res a dir-se si no que s’odien profundament. Ell (Soler) és un esquizofrènic militar fracassat i amb idees ultres a lo Tejero. El detestable tipus bolca la seva frustració en la seva esposa (Arànega), una antany discreta actriu que va abandonar la seva carrera per casar-se amb el militar. Tots dos semblen morts en vida ficats en una situació cada vegada més asfixiant.

L’aparició un tercer personatge en escena, el cosí de la dona (Martínez) és rebut amb una llum d’esperança per la parella. Els esposos veuen en ell a l’interlocutor en el qual podran bolcar tota la bilis de la seva pavorosa existència. Però l’aparentment tímid personatge, que acaba descobrint la influència que el comandant va tenir en que el apartessin dels seus fills després del seu divorci, se sent cada vegada més absorbit per tan demoníac ambient i decideix posar terra pel mig.

La dansa mortal d’aquest triangle desenvolupada al tenebrós àmbit creat per l’eficaç direcció de Casanovas no deixa indiferent a ningú. Rèpliques i contrarèpliques, desplegades amb ben administrada energia i calculats silencis, creen una atmosfera plena de grandesa teatral. Strindberg, en estat pur.