CRÍTIQUES

VALORACIÓ
7
Els mals de panxa d’Strindberg
Publicat el: 17 de juny de 2017
CRÍTiCA: Dansa de mort
August Strindberg va ser un autor teatral radical. que va aconseguir que les classes benestants l’odiessin. Però, en canvi, que va tenir un escalf molt gran per part de les classes obreres. Semblaria que les seves històries haurien de ser de forta militància política, però no és així. El dramaturg suec, en realitat feia teràpia de les seves relacions matrimonials impossibles. S’enamorava bojament de les seves musses,però quan començava a conviure-hi només hi veia pegues i necessitava allunyar-se d’elles escrivint veritables textos incendiaris. I el seu teatre n’és una bona mostra. Aquest Dansa de mort parla d’una relació enverinada entre una parella que sent buida i enganyada l’un de l’altre i (probablement) cansat d’un mateix. Utilitzen un tercer personatge, un convidat, per escopit tota la bilis. i més enllà. Perquè aquest convidat passa a ser víctima i botxí. La venjança i el dolor són els ressorts que impulsa el comportament de cadascú. I aquesta sinceritat deuria ser lúcida i aplaudida per les classe smés populars però malvist per la hipocresia burgesa i aristocràtica. Al 2007, el TNC va fer una adaptació d’aquest text de Dürrenmatt amb José Luís Gómez, Núria Espert i Lluís Homar. Ara hi insisteix Jordi Casanovas, convençut que aquests odis són extrapolables a la societat d’avui en dia. Vista la producció, amb un repartiment de nivell (Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez) i en una posada en escena situada amb el públioc que els envolta, es constata una obra amb uns personatges molt foscos i triples capes de relació en cada escena però, tot i així, queda distanciada de l’espectador.
Si a Vernissatge, de Havel, el convidat ha d’avalar la felicitat (absolutament falsa) de la parella d’amfitrions, a Diumenge de’n Brossa esdevé l’element que aporti la conversa i la vida a l’escena, ja molt tensada. Cada dramaturg utilitza aquests trios (siguin amorosos, o no) per reflectir un amor devastat. Però el d’Strindberg és el que menys bé ha suportat el pas del temps (de fet, és el de major antiguitat, certament).
CRÍTIQUES RELACIONADES / Dansa de mort
TÍTOL CRÍTiCA: Relacions tòxiques, de depredadors
PER: Núria Cornet

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Dañar para vivir
PER: Alba Cuenca Sánchez

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Strinberg, en estat pur
PER: César López Rosell

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Ballant constantment entre la por i el desig de la mort
PER: Josep Maria Viaplana

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Un duel a sis mans
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9