Roberto Olivan és un coreògraf que ha sabut casar l’equilibri del circ amb el moviment més físic. Novament, Cuculand souvenir manté aquest diàleg fèrtil. Potser, aquest cop l’estètica de la modernor aporta un nou costat de l’univers Olivan. Que hi arriba, amb intermitències perquè la dramatúrgia sobre una mena d’ésser que abdueix l’individu a través de la tecnologia és un element que decau (sobretot, en els moments dels solos). Olivan es mou millor en un camp més orgànic, com Socarrel, vist a Fira Mediterrània. Certament, el món de plàstic de la tecnologia té poc a veure amb la fisicitat de la seva dansa. Funciona, en tot cas, per contrast. L’espectacle vist en l’estrena tindrà més vida al Grec i també a la temporada del TNC. És possible que alguns aspectes vistos com a irregulars en el seu primer passi, guanyin consistència i coherència en properes sessions. Cal valorar l’esforç d’Olivan que, com tot creador, busca el seu llenguatge fusionant la fisicitat i espectacularitat del circ amb l’aire de la dansa.

Cuculand souvenir aplega l’espectacularitat del circ (tant per aparells com el balancí o la corda com per una coreografia molt física, àgil, espectacular). La trama, que planteja la reivindicació del jo més íntim per davant de les modes i un món fàcil de l’aparença, és intermitent. Com si un S.I.R.I. futur modifiqués el comportament d’un humà, sense que aquest sapigués aturar-ho. Si l’espai és molt suggerent i sempre canviant, s’insisteix massa amb una il·luminació que evoca als números dels primers rellotges digitals, que han envellit massa per transportar al futur. Sí que funcionen les pantalles fragmentades o la llanterna màgica que projecta emoticones hipnòticament.