Quan Roberto Olivan va presentar el seu «Cuculand Souvenir» a l’amfiteatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d’Estiu, el desconcert es va escampar entre el sector. Al costat de la trajectòria del coreògraf arrelat a la pista de circ hi havia la sensació que la traïdoria de l’aire lliure de Montjuïc en tenia la culpa. La segona oportunitat ha arribat en sala tancada, per la porta gran del Teatre Nacional de Catalunya, que n’és coproductor. I diria que, si bé ha millorat la percepció visual detallista de cadascuna de les accions, el desconcert continua planant sobre l’espectacle.

Partint d’una simbologia de revolució-imposició digital que assota les generacions actuals, Roberto Olivan utilitza els seus personatges com éssers diminuts a l’abast de la voluntat d’un ésser superior que els dirigeix frenèticament i a distància. A això es deu gairebé el primer quart d’hora de l’espectacle amb una repassada a la coreografia mecànico-física a la qual acudeixen com a recurs la majoria de companyies de dansa quan prescindeixen de la poètica per explicar una història.

Contorsions, lluites de cos, empentes, rebolcades i “figueretes”, que deien aquelles criatures del segle passat quan no tenien gaires passatemps més per matar les hores de joc. Tot introduït per plaques fluorescents, una projecció audiovisual d’un personatge femení —estil instal·lació moderna de museu— i espurnejos amb punts de bits per formar números —que de l’1 al 4 ajuden a recuperar el joc de la cadira, o del banquet en aquest cas— i molts efectes de so filtrats per la música.

El circ fusionat amb la coreografia arriba més tard. I una mica de poètica, també, tot s’ha de dir. Fins i tot amb una picossada d’humor de clown. Són els trets més suggerents de l’espectacle: el trapezi amb corda en una acció que habitualment es veu amb teles penjades i que, amb corda, implica un cert risc per a l’artista; acrobàcies amb els tres bancs capiculats i repenjats a la paret; plasticitat amb la bombolla de la creació —la imatge més poètica de l’espectacle— i, entremig, una pausa per al clown amb el número de la capsa de cartró que permet fins i tot alguna ironia de melic endins del personatge que hi queda atrapat quan se’l sent remugar: «Tant anys d’estudiar per acabar fent això!». No hi ha res més sa que riure’s d’un mateix i de les pròpies misèries.

Tot plegat sembla que la trama camini durant setanta minuts cap a l’escena final, amb una immensa góndola penjant per on els set artistes s’hi haurien de lluir i fa la impressió que queda reduïda a la mínima expressió, poc explotada, malgrat la seva aparositat. Però la sensació de dispersió que esmentava abans i la falta d’acoblament de conjunt al servei d’un relat es manté i deixa «Cuculand Souvenir» en una mostra tècnica de gran nivell però que té dificultats per arribar a burxar l’emoció dels espectadors. (…)