Corpus. Xavier Bobés

Sobre una tarima circular de madera, Xavier Bobés construye un paisaje. Para ello utiliza troncos y ramas de distintas medidas, figuritas de pájaros que vuelan en su mano y fragmentos desnudos de un cuerpo humano masculino. Los hace aparecer de diversas trampillas ubicadas estratégicamente, como un mago que saca objetos de los rincones más inesperados. Apartada de la escena, Frances Bartlett toca el violoncelo mientras el manipulador coloca y mueve los objetos.El montaje, de corte experimental, sugiere un viaje lento pero constante a través de diferentes etapas vitales con el bosque como acompañante. Como un niño que no da nada por sentado, el performer juega primero con las partes humanas y las moldea a su gusto. ¿Qué pasa si ponemos la cintura debajo de la cabeza? ¿O si los hombros quedan justo encima de las piernas? Después de la figura de tamaño pequeño, llega el turno de las extremidades a talla real, manos y pies que el artista desplaza a través de la naturaleza que ha creado.A diferencia de otros montajes de Bobés, la propuesta es esta vez muy contemplativa, sin interacción directa entre el público y los artífices. A medida que se incorporan o se mueven, las figuras erosionan la panorámica. Por su lado, los colores de la ropa y el espacio, con los tonos beige de protagonistas, generan una harmonía en la escena. Y la estructura circular crea una visión distinta en función del asiento que se ocupe.En un momento dado, una nota grave del violoncelo aumenta la tensión, el dinero llega y da inicio a la destrucción. La situación dramática se confirma con el fin de la música y la lectura (en inglés y sin traducción más allá del programa de mano) de este soneto de Shakespeare por parte de Bartlett. Lo que podría ser un final muy pesimista alberga una última escena de esperanza: La vida se abre camino, la naturaleza vuelve a crecer y detrás de la vejez aparece una nueva criatura. Termina así esta exposición onírica, sugerente y en continuo modelado. 50 minutos de viaje en los que dejarse llevar por aquello que los ojos captan y que la imaginación despierta.

Xavier Bobés és un manipulador d'objectes magnètic. Ara respira una mirada profunda, segura, calmosa. Si fa uns anys podia transmetre una empàtica timidesa amb una mirada esquiva, ara aflora una veritat a compartir, un desig de comunicar-se només destapant els objectes que hi ha disposats en una mena de tarima circular. És zen i transmet aquesta calma, tot i il·lustrar un món a punt del col·lapse en una apocalipsi que no significarà la fi de la vida humana, si no que (s'intueix) portarà a una nova manera de viure molt més arrelada a la Natura. Ho explica amb l'aparició del rostre del nadó (quasi tant espiritual com les criatures de Jaume Plensa amb els ulls tancats, confiant) que sorgeix d'un món calcinat amb l'economia desparramada al costat dels troncs calcinats. Però la vida (una altra, una que superi la nostra civilització tami com l'entenem ara, possiblement) ressorgirà i establirà una cosmovisio molt més integrada a la Vida, amb els ocells xiulant en silenci i la vegetació rebrotant, tenaç.El mons de Bobés s'han anat transformant, probablement a mesura que ha anat ampliant la seva mirada vital, que ha anat eixamplant la seva geografia. Era un sensible observador de la ciutat en espectacles com El cap als núvols. Ensenyava aquell món tant íntim (molt emparentat amb el dels germans Oligor (Las tribulaciones de Virginia, La máquina de la soledad) de les desferres dels contenidors, amb una poètica molt fina. Posteriorment, va fer una recerca en el món del tèxtil, gràcies a Monstres impulsada pel TNT i el Temporada Alta, posteriorment va esclatar en les restes d'una masia abandonada (Insomni). La recerca, la investigació fins a l'extrem permetia crear un relat sobre una taula desgastada i una cullera, intrigant i absorbent.Ara, a Corpus tot és un joc molt íntim entre un violoncel i l'univers callat dels objectes. La proposta, que és un treball impulsat pel prolífic Noves Escenes de L'Auditori. És el darrer pas després d'aquell espectacle, per a 4 espectadors al voltant d'una taula camilla (Cosas que se olvidan fácilmente) en què la panoràmica és sobre la memòria històrica. Bobés deu haver ideat aquest espectacle reflexionant sobre la civilització enmig del bosc, a l'ombra dels arbres veient com el vent mou les fulles i segueix una vida sense que el capitalisme la tingui en compte.

Els microespectacles de Xavier Bobés, sempre per a un reduït nombre d'espectadors (ara 25), respiren exquisidesa i profunditat en les troballes visuals i els encadenats plàstics que genera. Tot està amarat d'un harmoniós pensament que combrega amb la natura, escolta els seus batecs més secrets i n'extreu les més subtils lliçons. Una magnífica plataforma circular de fusta, envoltada de troncs ben serrats de diverses gruixàries que va plantant al seu damunt. L'entarimat en cercle està esquitxat d'escotillons de l'interior dels quals l'artista va extraient fragments d'escultures humanes: els peus, els bessons, les cuixes, mans, tors, ventre i parts jussanes, caparró... que disposa sobre els tions en diverses combinacions sovint hilarants. Són peces de resina, ceràmica, pedra artificial, que s'enfilen als troncs o davallen al sòl amb precisió d'orfebre. Completa el paisatge unes recercades branques d'arbre que sobrevolen uns ocellets que les habilidoses mans del performer enfila, fent giragonses, sobre el cim del ramatge. La instal·lació plàstica creix al so del delicat violoncel de Frances Bartlett, que amb peces del manierisme i del barroc, embolcalla i vivifica l'ikebana que va brostant davant l'atònita mirada de la triada audiència. Una nova joia exclusiva de Bobés que caldrà estar atent per pescar onsevulla que es faci!