Què faig quan una persona que estimo està equivocada? Hi he d’intervenir? És el meu pensament millor que el seu? Li he de fer veure el món amb els meus ulls? No anul·la això la seva mirada? Em puc contagiar jo dels seus pensaments? És positiu que ho faci, quan les seves creences van en contra de les meves? Puc estimar-la tot i la diferencia de mirades? Puc fer-li preguntes i respondre-li amb preguntes a veure si així arribem a algun acord?

La Clara (Àurea Márquez) creu que la Terra és plana, una afirmació que cap de les persones que l’estimen pot consentir. Cal urgentment una intervenció, una conversa honesta i assossegada on els torns de paraula se cedeixen a través d’un coixí. Però si heu vist altres comèdies on s’intenta aquesta tècnica, sabreu que la cosa no anirà com estava prevista. I és que Conspiranoia forma part del gènere en què un grup d’amics aparentment ben avinguts acaben confessant tota mena de secrets i de cops baixos. Ens esperen enganys, descobriments, sorpreses i còmiques reaccions que incorporen algunes preguntes i fins i tot una punteta de drama.

Els autors Marc Angelet i Jordi Casanovas tenen experiència en aquest tipus de format i saben cuidar molt bé l’engranatge dialèctic i la dosificació de la informació. A Lapònia, Angelet feia tàndem amb Cristina Clemente per parlar sobre la legitimitat de la mentida. A Mala broma, Casanovas escrivia i Angelet dirigia una reflexió sobre els límits de l’humor. També a Sopar amb batalla, de Casanovas, les bromes i els enganys entre amics tenien un mal acabament, en aquell cas entrant en la comèdia negra (pot haver-hi un títol més literal?). Conspiranoia, CLARA-MENT actual, reflecteix un estrat concret – personatges que ronden la cinquantena, cultes, amb formació superior i en una bona posició socioeconòmica- de la societat de la polarització i la desinformació i ens convida a fer preguntes sense donar cap resposta clara.

La direcció de la peça es basa íntegrament en la paraula i els intèrprets, que defensen els seus papers notablement. L’obra ens presenta uns personatges que podrien ser molt més extrems del que són, amb característiques com l’obsessió paleontològica de la Sònia – Mia Esteve– o la pulcritud del Roger – Eduard Farelo-. Lluny d’això, Casanovas opta per humanitzar-los, per rebaixar-los a un pla en què siguin fàcilment identificables. Els esclats còmics no són tan explosius, però els somriures es mantenen en bona part de la funció. El tàndem interpretatiu, que es completa amb David Vert, transita des de cada personatge entre els nervis, la sorpresa, la seguretat i el trencament, no sempre en aquest ordre, cuidant els tempos de la comèdia. També és interessant la coreografia de moviments, que juga a encarar els personatges a banda i banda i a anar-los canviant de lloc a mesura que evolucionen els rols d’interventors i intervinguts. Amb tot, es troba a faltar més joc amb la resta d’elements de l’escena. La llum i l’espai escènic són purament funcionals i no aporten cap valor expressiu.

Conspiranoia funciona doncs com el que és, una comèdia de gènere i de poc risc que no per això deixa d’estar treballada. Un muntatge senzill que deixa el pes en les paraules, les preguntes i les bromes agredolces