Jordi Casanovas i Marc Angelet proposen una comèdia sense embuts. Juguen amb els elements clàssics dels personatges patètics de classe mitjana (que volen ser exemplars als ulls de tothom), de les trames (més o menys) íntimes difícilment benvistes per la societat, de l’amistat de la infància adulterada pels grups de wttsp (aquesta columna de Sara Muñoz a El Punt Avui podria ser un bon text per incitar a l’assistència del muntatge) i, en definitiva de descobrir-se ridícul en veure’s al mirall. Si en la joventut, els projectes personals marquen un horitzó il·lusionant, ja passada la quarantena, en la vida adulta, aquell quadre idíl·lic s’ha convertit en una caricatura que es procura vendre com el millor dels recorreguts possibles. El terraplanisme, com la radicalitat a no produir més carboni de l’estrictament necessari per a la conservació del planeta, acaba sent més aviat secundari.

Casanovas és un dramaturg hàbil en servir els girs de guió per atrapar el públic en comèdies, a vegades fantasioses (Immunitat, La revolució no serà tuitejada) que graten a la consciència de l’espectador. Marc Angelet (amb dos èxits compartits amb Cristina Clemente com Lapònia i Una teràpia integral) també poden alternar la caricatura més amable i divertida amb les vergonyes més petites. Com a les bones comèdies de bulevard clàssiques, una petita peripècia estira el cataclisme, la situació que revoluciona el comportament dels personatges, que marca un abans i després en les seves relacions.

El problema d’aquest muntatge, que sap confrontar amb la complexitat temes que avui es neguen a debatre com a principi ètic, amb les red flags de moda, és que acaba explicant-se massa. Escurar l’acudit massa cops. Tanca les trames fins a completar el cub de Rubik. No es dóna espai a què l’espectador pugui concloure situacions diferents. A què, més enllà de comprovar que res és blanc o negre, tots preferim les respostes absolutes per estalviar-nos el posicionament ètic. És evident que es pot fer paròdia del terraplanisme, però es pot aplaudir que vulguin comprovar pels seus propis mètodes que no hi ha algú que els enganya per a un benefici encara per descobrir.

Si Mia Esteve és una excèntrica ecologista (que aniria a fer un suc de gingebre amb els protagonistes de Pulmons) que dona molt de joc a presentar evidències científiques al negacionisme del planeta, David Vert (intrigant escriptor que debuta en l’autoficció) posa la mirada humanística a aquesta dèria conspiranoica, amb un tic molt ximple, però que resulta un divertit gag que esclata de forma imprevisible. Eduard Farelo és el marit aparentment d’èxit (excessivament taujà), que viu acomplexat i que no sap enfrontar-se a l’evidència que la seva relació de parella s’esfondra si no hi actua. Per això planteja aquesta “intervenció”, un parany perquè els seus amics ajudin a convèncer la seva dona a què té una visió equivocada de la ciència. Àurea Márquez juga molt bé un paper d’il·luminada sensata, des del convenciment científic, gratant en les esquerdes del sistema, com faria la protagonista de De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda. Hi ha joc i hi ha patit, d’entrada. Però, amb la dèria de descobrir fins a la darrera espurna de la paròdia, acaba resultant excessiva. No caldria pas tant. El ritme és vertiginós, però, la peça agrairia deixar més assumptes a l’aire perquè sigui el públic que decideixi si, finalment, els homínids vivim en una terra plena (sigui esfèrica o plana) o bé som uns mosquits que ens enganyen en un aparent Paradís de cartó pedra.