No es prodiguen els monòlegs per a actrius de referència, per+o n’hi ha com el de Sarah Kane o “Els dies feliços” de Beckett. Clara Segura ha debutat en aquest singulkar format teatral amb una peça divertida i incòmoda alhora. No és una peça fàcil de lluir perquè cal demostrar una seguretat en sí mateixa en un desplegament de registres. I aconseguir que el discurs vagi resposant sobre les orelles dels espectadors.  “Conillet” té molt de text intuïtiu, que podria ser molt transformable, que sap conjugar amb les reflexions més profundes, que marquen el caràcter més aviat poc entusiasta d’uns individus que no se saben defensar de la societat. O que, per defensar-se, acaben atacant. El muntatge, estrenat al Temporada Alta està molt bé. Arraconant el pensament de l’espectador amb algunes argumentacions tramposes però que obliguen a desempallegar-se de la mandra i la somnolència habitual. Potser, a Salt, hi havia un excès de cops de llum i de so microfonat, que es feia quasi molest, fet amb tota laa voluntat. Al Lliure, amb una diposició a tres bandes, quests cops quedaran atenuats i respirarà millor aquest personatge empàtic i odiós, alhora. 

Anar al teatre és una decisió personal? Si és així, tots els espectadors podran demostrar al personatge que tenen molta més llibertat que aquesta mare voluntariosa, que sobreviu a la feina i a la casa amb un company buit, pràcticament desaparegut.