Sense cap mena de dubte, el primer monòleg de Segura és un treball interpretatiu rotundament excel·lent. La direcció de Marc Martínez ens presenta una nova faceta de l’actriu, molt més física del que l’havíem vist fins ara. Segura modula el personatge i el tempo del text a plaer, captant l’atenció de l’espectador fins i tot abans de pronunciar cap paraula. A partir de la primera frase, ja no ens deixa anar. Cal remarcar també pel que fa a la interpretació, la vessant còmica que, en algun instant, ens va recordar aquella sornegueria tan pròpia de Rosa Maria Sardà. (….)