Fa goig veure un clàssic en format (gairebé) clàssic, ben explicat, ben interpretat i ben muntat. Agustí Villaronga traspassa a l’escena la seva manera de fer pausada, perfeccionista en els detalls, clara. Tot passa en escena, a la vista, en un decorat a base de matalassos d’on els intèrprets no surten gairebé en cap moment. I al mig de tot, Clitemnestra, una Núria Prims esplèndida, protagonitza i narra la història. Amb cruesa i fredor, transmet el missatge de Colm Tóibín, l’autor de l’obra en què està inspirada (La casa dels noms), i que no és altre que la versió de la dona d’Agamèmnon, defenestrada per la tradició occidental, que ara pren la paraula.

La tragèdia d’aquesta dona, titllada de malvada i mala mare, és haver de lliurar la seva filla Ifigènia en sacrifici perquè els deus canviïn els vents i la flota d’Agamèmnon, el seu marit, pugui salpar cap a la guerra de Troia. Davant de la impossibilitat d’impedir-ho, mentres espera l’espós, que arribarà triomfal, prepara la seva venjança, amb l’ajut del seu amant Egist.

La contenció de Clitemnestra, com si no la pertorbés tenir, per fi, les regnes de la seva vida, és colpidora. L’obra discorre amb aquesta contenció que li imprimeix Prims, al voltant de la qual passa tot i pul·lulen la resta de personatges. I, sense necessitat de parar-nos a pensar, potser d’una manera subliminal, assistim a una lliçó se sensibilitat i de coratge digna dels temps actuals. L’empoderament de al maleïda Clitemnestra és total.