Agusti Villaronga deu ser director pacient i constant. Perquè després de servir El testamento de María amb una incommensurable Blanca Portillo, reprèn una altra de els biografies reescrites per Colm Tóibín a Clitemnestra. Ara, amb Núria Prims, que ja havia brillat amb aquella llum estranya, obliqua de La Carlana a Incerta glòria. I també amb un estol d’actors que donen presència física a les ànimes d’aquesta dona, tinguda històricament com una dona capriciosa, cruel i assassina. Deia l’actriu en la roda de premsa que Villaronga els convidava a què s’exclamessin cap endins, que evitessin la declamació clàssica, i que sentissin el dolor a l’estómac. Certament, quan Clitemnestra crida cap endins, agafant l’aire que se li ha privat a Ifigènia, traça un llampec nerviós a les oïdes de platea. Commou fins a la medul·la.

Escoltar els botxins permet posar-se a la seva pell i, si no justificar la seva acció sanguinària, sí que entendre el dolor que hi transita que l’empeny a la venjança. El trasllat de clàssics grecs a l’actualitat interessa, pràcticament, només des d’aquesta òptica. Perquè l’argument dels assassinats i de les tragèdies és quasi folletinesc, prim. Però si serveixen per veure la profunditat de les contradiccions dels personatges és quan la peça guanya aquella profunditat que la fa immortal. La posada en escena de Villaronga insisteix en la grandiloqüència de l’anterior (El testamento de María): Un espai escènic que cobreix, pràcticament tot l’espai (amb una columna immensa de matalassos, que és suggerent i conceptual i que convida a transformar-los en molts llocs diferents sense necessitat de gaire res. Però, el que interessa és plasmar el dolor de Clitemnestra i aquest traspassa quan mira cap endins, pel qual, en realitat, no caldria absolutament res; només una veu i un cos pqe transmet aquest dolor, aquesta buidor. Tampoc hi ajuda gaire l’estol d’actors. Perquè si Tóibín va voler que Clitemnestra s’expliqués, no sembla just que ara els altres ballin a la música que expressa ella. Són titelles del destí que llegeix la protagonista. Però no tenen prou dimensió per poder argumentar la col·laboració o el desencontre amb Clitemnestra.

Dèiem que els clàssics són interessants si troben connexions amb l’actualitat. Si ens ajuden a posar un filtre que ensenyi la vida des d’una altra òptica i ens convidi a descobrir-hi matisos inesperats. Hi ha un grapat de produccions que ho fan a la cartellera catalana, amb estètiques molt diferents. Des de les Amazones del Projecte Olympus de l’Agrupación Sr. Serrano a l’Hey, hermana que rellegeix la mitologia grega amb les ulleres liles d’avui. O la profunditat de Medea sigui en la versió d’Emma Vilarasau, rellegida per Queralt Riera L’amor (no és per a mi, va dir Medea) o fins i tot coreografiat per Thomas Noone (Medea). És imprescindible, això sí, que les produccions de parla catalana circulin entre les comunitats que utilitzen aquesta llengua, per fer-les visibles més enllà de casa seva. I, en aquest sentit, cal celebrar que, gràcies a la solvència del triumvirat Prims-Villaronga-Tóibín aquesta Clitemnestra hagi arribat al Principat. I només cal esperar que vagi ampliant la temporada