Segons la mitologia grega, Clitemnestra, reina de Micenas, va ser l´esposa del rei Agamenon, qui va assassinar al seu primer marit Tàndalo i al fill que tenia amb ell, per poder obtenir-la.  Clitemnestra i Agamenon van tenir quatre fills, Electra, Ifigènia, Orestes i Crisòtemis. Quan la flota grega estava disposada a sortir cap a Troia, els dies es succeïen i els vents no els hi eren favorables. Consultat l´ endeví Calicante els hi va dir que per poder aconseguir un temps favorable, hauria de sacrificar la seva filla petita, Ifigènia. Agamenon es va negar, però finalment va accedir i la va fer viatjar enganyada dient-li que es cassaria amb Aquiles.  Ifigènia va ser sacrificada i els vents van tornar a ser favorables.  

Clitemnestra mai va oblidar la traïció d´Agamenon i l’assassinat de la seva filla. Quan va tornar victoriós de la guerra de Troia, Clitemnestra  i el seu amant Egisto, cosí d´Agamenon, el van matar i amb ell a la seva nova i forçada amant, botí de guerra, Casandra, princesa de Troia.  Anys desprès Orestes, els va matar als dos i va així venjar la mort del pare.

La mitologia grega, ideada i escrita per homes, en un món governat per homes, marca les normes en que s´han de comportar les dones, sempre submises. Les seves transgressions acaben sent castigades.

Clitemnestra dins la visió misògina de La Orestiada, d´Esquilo, i posteriorment amb les versions de Eurípides i Sófocles, l´unic que li va donar el benefici del dubte, i en les tragèdies de Racine, al segle XVII, tots homes, ha estat representada com un ser cruel, infidel, intrigant i despietat.

Reivindicant un mite injustament maleït

El novel·lista i periodista irlandès Colm Toibin (nascut el 1955), a la seva novel.la La casa dels noms (2017), li dona veu i li permet justificar-se com a dona i com a mare. El cineasta Agustí Villaronga, ha versiónat la seva posta en escena.

Clitemnestra (una esplèndida Núria Prims), té ocasió de fer valdrà les seves raons, que no en son poques, per justificar tot el que va fer i per que va actuar d´aquesta manera. L´espectacle es resolt des del punt dramatúrgic com un monòleg (Clitemnestra es present en tot moment, narra els esdeveniments i verbalitza els seus sentiments) i els demés personatges (Ifigenia, Electra, Agamenó, Aquiles, Egisto i Casandra), apareixen com a presències que acompanyen el relat.

Una imaginativa escenografia de Rafel Lladó, composta de matalassos harmònicament apilats, que donen l´idea d´un temple, amb la seva escalinata central, es el marc on passen tots els esdeveniments, sòbriament resumits en una hora de duració.  El vestuari i el concepte escenogràfic son de Susy Gómez i la il·luminació d´Albert Faura. La música original de Tolo Prats. La resta del repartiment el composen Josué Guasch, un dels fills de la família Guasch que va donar vida al Teatre de l´Eixample i que actualmente viu a Mallorca, Marc Bonnín, Sara Sánchez, Marina Font, Aitor Gabaldá i Martina García.

Es una producció mallorquina del Teatre Principal de Palma i Testamento, que és d’agrair hagi pogut estrenar-se també a Barcelona.

Villaronga-Tóibin-Núria Prims  

Agustí Villaronga (Mallorca, 1953), és director de cinema i teatre, guionista i actor. Net de titellaires ambulants, des de molt petit va sentir la crida del teatre i el cinema. Molt jove va formar part de la companyia Nuria Espert que va realitzar la gira amb la mítica Yerma dirigida per Victor García (principis dels anys 70). Després de tocar diverses facetes en el món teatral, va dirigir el seu primer llargmetratge, Tras el cristal (1987), al que va seguir El niño de la luna (1989), que van aconseguir premis en diversos festivals, però van ser poc valorats pels crítics i el públic. El 1997, va dirigir 99,9 y l´any 2000, El mar. L´èxit i el reconeixent no li va arribar fins el 2010, quan va dirigir l´exitosa i multi premiada Pa negre–Pan negro. Van seguir entre d´altre treballs, la mini-sèrie televisiva, Carta a Eva (2012), El rey de La Habana (2015), Incerta glòria (2017), Nacido rey (2019) y El vientre del mar (2021).  El 2014, debuta amb éxit com a director teatral adaptant l´obra de Colin Tóibin, El testamento de María, monóleg interpretat per l´actriu Blanca Portillo.  Ara de nou adapta un text de Tóibin, La casa dels noms (2017), transformat en Clitemnestra, la casa dels noms.

Colin Tóibin (nascut el 1955), és un novel·lista i periodista irlandès, reconegut internacionalment pels seus libres i en especial per The testament of Mary (2012), on humanitza i dona veu al personatge de la Verge Maria. A més d´aquesta obra es pot trobar publicat en català, Un llarg hivern (2007) i La casa dels noms (2017). Des de fa anys Tóibin estiueja a Farrera (Pallars Sobirà) i parla perfectament e el català.

Núria Prims (nascuda a Barcelona el 1972), és una coneguda i reconeguda actriu catalana, especialment popular per la seva interpretació de Mariona Montsolís a la sèrie televisiva Nissaga de poder (1995-96) i posteriorment i a nivell estatal, com la doctora Leyre Durán de la sèrie Hospital central (2009). Ha treballat assíduament al cinema, la televisió i el teatre. El 2017, va aconseguir el premi Gaudí a la millor actriu pel seu treball a Incerta glòria, on va coincidir per primera vegada amb el director Agustí Villaronga.

Apunt final reivindicant Casandra

Casandra, princesa troiana va ser una dona transgressora que es va resistir a l´assetjament del deu Apolo, i per aquest fet va ser castigada. Va predir el final de Troia i es va oposar a que entressin el mític cavall dins les muralles. No va ser escoltada i durant el saqueig de Troia va ser violada pel guerrer Ajax i presa com a botí de guerra pel rei Agamenon que la va convertir volés o no amb la seva amant. En arribar a Grècia, va ser assassinada per Clitemnestra, diuen que per gelosia. De nou la visió patriarcal no accepta les insubmissions i els hi prepara el pitjor dels destins. Difícilment Clitemnestra podia sentir gelosia, odiant Agamenon, i difícilment Casandra, botí de guerra, podia sentir amor per qui va matar a la seva família i va arrasar el seu poble. Per si això fos poc, una altre dona, Electra és qui indueix al seu germà Orestes, a prendre venjança per la mort d´un pare no precisament estimat. Apolo i els reis grecs queden contents i redimits.      

text: [email protected]