CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Isnpirada revisió del mite de Carmen
Publicat el: 15 d'agost de 2015
CRÍTiCA: Carmen!
Una dona com una altra. A Yo, Carmen , María Pagés rebutja el mite creat per Mérimée per parlar, des de la seva personal estètica flamenca, del que senten les dones d’avui. Dels seus amors i desamors, de la seva força i fragilitat, del seu món solitari, del pes de la religió, del de la maternitat i de la rebel·lia davant el dominant món masclista amb la incidència gairebé diària de la lacerant violència de gènere. Peralada va aclamar amb entusiasme la impactant i actual mirada d’aquesta gran artista sobre un personatge tantes vegades recreat només des de l’excloent visió masculina.
L’estrena a Catalunya, dijous a la nit, de l’espectacle va deixar la convicció que Pagés ha edificat una obra mestra. Als 50 anys, la coreògrafa i bailaora ha arribat a la maduresa necessària per abordar una Carmen lliure dels interessats tòpics. Una dona que reivindica la igualtat: «Ni jo sóc més que tu, ni tu ets més que jo», proclama per ressaltar-ho.
Estructurat en 10 quadros, amb sis bailaoras i dos bailaores , el muntatge creix amb una coralitat exemplar. «Totes som Carmen», havia dit, i els precisos i preciosos moviments de les seves ben il·luminades coreografies així ho manifesten, i tot i que l’embruixador aleteig dels seus llargs braços i la geometria de les composicions de Pagés són sempre al centre, brilla com poques vegades el joc de conjunt.
La música de l’òpera de Bizet, el flamenc i les composicions originals del guitarrista Rubén Levaniego i el seu equip tenen una enorme força, així com el cante d’Ana Ramón i Loreto de Diego. Després de la introducció amb l’obertura de Bizet, l’episodi dedicat a la paraula amb textos de María Zambrano, Benmoussa, Yourcenar, Atwwod i la mateixa Pagés sorprèn pel bell equilibri entre el vers i la dansa. És escruixidor el ball de la visió de la por davant l’agressió.
Les escenes de les mestresses de casa, brandant escombres i draps de cuina, impacten per la seva gràcia i plasticitat, així com la farruca al voltant de l’amor de María Pagés, que va tornar a recordar a l’auditori les seves arrels catalanes amb la seva àvia de Lleida. Hi va haver molta ironia en els tanguillos de La marcha de lo cotidiano , amb al·lusions a la tirania de la moda i la publicitat, i va ser extraordinari el quadro del mite trencat amb la ballarina sola davant el mirall enfundant-se el vestit de Carmen per després anar-se’l traient. Una clamorosa soleá final va tancar un espectacle que està en negociacions per arribar al Liceu abans que la coreògrafa i Cecilia Bartolí acabin d’ultimar una impactant fusió al voltant del barroc. Una bomba, ¿potser per a Peralada?
CRÍTIQUES RELACIONADES / Carmen!
TÍTOL CRÍTiCA: A recer de l’exotisme, un flamenc directe i desinhibit
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: NO SE LO PIERDAN
PER: Carmen del Val

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: UNA CARMEN CAPTIVADORA
PER: Montse Otzet

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: A FLOR DE PIEL
PER: Carmen del Val

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: CARMEN, PER SEMPRE MÉS
PER: Montse Otzet

VALORACiÓ
7