Des del principi de la carrera que li demanaven a María Pagés que revisés la Carmen de Bizet. Ella s’hi va negar rotundament. Li provocava rebuig aquell exotisme malentès i, sobretot, aquella mirada de la dona despreocupada, que provoca baralles sagnants, com si res. María Pagés entén el feminisme, des d’una òptica antagònica. I això és el que ha volgut ensenyar en el seu muntatge de gran format: un cos de set ballarines i un cos de música encara més nombrós (amb guitarres, caixa i cantaros però també amb violí i violoncel).

Deixa clara la seva postura en la mateixa obertura. Amb els ventalls reacciona a les notes conegudíssimes del compositor romàntic, com si fossin escuts. Fins i tot amb la tonada de “toreador” repel·leix l’atac novament a les banderilles (ventalls tancats) que proven d’engaltar-li. A canvi, revisiona llibret, incloent peces en francès (una seguidilla cantada en francès per a una cantaora és un exercici d’alta cuina) o en àrab. María Pagés alterna les coreografies de cor (en les que ella no sempre hi intervé) amb els seus duets o solos.. El contrast amb la resta de ballarins és notable: pel seu cos (un pam més alt) i per la seva maduresa. Però no prova d’amagar-se res (fins i tot s’atreveix a cantar un poema prou explícit de ser feliç amb les “patas de gallo” i els “tres quilos de más”). Ho fa quan ja s’ha fet seu el públic. Perquè si, inicialment, és més una dramatúrgia que una coreografia (es parla i canta més que es balla). Mica en mica va guanyant pas el taconeo (una manera de persuadir a partir de l’esforç i no de la seducció fàcil del cos fresc i atractiu). 

El vestuari és un altre dels elements destacats. Perquè dóna un gran joc i unitat als diferents cossos de ball. L’home, practicament no existeix en aquesta peça. En tot cas, pren forma de tamboret; que s’esperi assentat aquell qui vulgui veure una dona seductora que fa embogir el mascle. A canvi de la bellesa, reivindica la cultura: la lectura en forma de llibre (una lecuira que recorda Incendis, de Mouawad). 

Si Pagés va signar un espai blanc de línies que projectaven a l’infinit, a Utopía (2011), inspirat en l’arquitectura de Niemeyer, ara apel·la a la foscor i al món concret. Però , en comptes de bastir una nova mirada castradora de La casa de Bernarda Alba o frívola de Carmen, apel·la a la dona d’avui, que lluita per aconseguir la igualtat social amb l’home i seguir vivint la maternitat. (S’emparenta, doncs amb obres del tall de Conillet).