La ficció ens transporta a la realitat. “Camargate” demostra que la política pot ser de molt baixa estofa. Però no només això. També que en les converses en un saló reservat de restaurant hi ha tantes mentides i trampes com en una institució que només denuncien per difamar i perjudicar l’enemic polític. Així mateix en alguns mitjans de comunicació que només informen per tergiversar la realitat i posar-la al color que més els convingui, sense donar espai a la rèplica, impunement. 

El to de comèdia és obligat, vista la magnitud de la conversa. La interpretació frega la caricatura del “Polònia”. Però és que avui tot el sigui recrear la política (catalana, estatal o sideral) ressona a aquest programa d’humor. Amb el material (amb la mateixa protecció judicial que la declaració de Bárcenas al jutge rus, pel cas de la caixa B del PP) les actrius recreen una escena que frega el “Mortadelo i Filemó” quan s’escolta la gravació real d’una veu anònima revelant on deixen la còpia (a la paperera del costat de l’estàtua de “un niño con un botijo” de la plaça Urquinaona).