Si sentiu curiositat per la conversa a la Camarga entre
l’Alícia Sánchez Camacho i la Victória Álvarez, ara que torna a estar de moda
després que JPF li donés una còpia al David Fernández, no us perdeu el
Camargate de Jorge-Yamam Serrano. És la manera més fàcil, completa, fidel,  ben envoltada i divertida (ja sabem que el més
còmic al teatre sol ser una tragèdia), que podeu trobar. Si sou dels que com jo,
fins ara ho havíeu intentat per Internet i ho havíeu deixat als 30 minuts per la mala
qualitat del so, al Tantarantana se sent perfectament. És tota una peça de teatre-document!

Dic això perquè a la presentació, aquest actor, dramaturg i director a qui vam conèixer en
aquella meravella que va ser Que te vaya bonito ens va dir que, per cobrir-se,
res del que es diu al teatre està tret de la gravació sinó de notes aparegudes
als diaris. Renoi, quin treball de xinos s’ha marcat! Quan vaig arribar a casa
vaig tornar a posar la gravació i us he de dir que comença pràcticament igual,
mengen el mateix… és d’una fidelitat absoluta! Ja no cal que us tortureu més
les orelles. Hi ha una reducció, això si, ja que la durada no és la mateixa. Però
només treu la palla. Amb tot, l’espectacle -dura 70 minuts- se’m
va fer curt. És un plaer assistir de voyeur a la conversa, com un flureru amb
potes, asseguda còmodament a una butaca. La dramatització es recolza amb una
pantalla, escenes en off i un bon entorn, on també hi ha públic. (Si us fa
gràcia, crec que s’han de comprar les entrades per Verkami. Toca pernil i vi!)

Certament, la `conversa és coneguda, però no la banalitzem:
és història i és la nostra història. Una dona vol denunciar el seu amant -que ara ja sabem que és un crack, per bé o per mal, però un crack- ,
irritada perquè l’ha deixat. Però la seva taula de joc és a l’Alta Política. El
seu amant no és qualsevol ni ella tampoc. I encara menys la persona a qui ho
explica. Surten informacions amb noms i cognoms que potser ja sabíem… o no, contactes,
trampetes, corrupteles… molts draps bruts, molts. I les conseqüències, no cal
que us les recordi, que cadascú en tregui les seves.  L’únic perill és que les actrius, Cristina Gàmiz i Anna Sabaté, estan tan ficades
als personatges i la dramatització és tan hiperrealista, que podríem arribar a
empatitzar -per uns minuts, eh!- amb elles, sobretot amb la desgraciada de la
Bibi. Jo en cap moment vaig pensar que les caricaturitzaven, deuen ser així,
tal qual. De fet, parlen igual que a la gravació. Però alerta: són dues
dones que existeixen i del PP. Cal disseccionar la part humana de la política i
reflexionar sobre com s’expressen en la intimitat els que són dalt, com es
relacionen amb altres partits, com poden estar a un cert nivellet i com poden
baixar al d’una telebasura. I sobretot no oblidem que són els que estan al
poder perquè hi ha algú que els vota.