Ara que el cedé amb la gravació íntegra, via gerro de flors, del dinar del Restaurant La Camarga que el fill gran de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola, va lliurar a la presidència de la maratoniana comissió d’investigació sobre el frau fiscal del Parlament de Catalunya —un vodevil per a amants dels diàlegs de sords— servirà perquè els il·lustríssims parlamentaris facin una sessió d’auriculars compartida, com autèntics espies, per escoltar allò que el poble ja sap de l’indret i el revés, tots plegats podrien estalviar-se les hores d’escolta i substituir-les per una de les representacions de la versió teatral que el muntatge de ficció documental presenta en clau d’humor al Teatre Tantarantana.

La llibertat d’expressió, però, encara té escletxes, o més aviat frontisses. I potser per això, la companyia anomena prudentment els seus personatges “Antonia S. Cemacha” i “Bibi Alves”, en substitució dels noms autèntics de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, i l’exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, la mediàtica Victoria Álvarez. No fos cas que la broma els costés més cara del que podria arribar a cobrir un Verkami solidari, com el que ha propiciat la creació de ‘Camargate’. (…)

L’humor plana durant tot el muntatge, molt ben dosificat i sense que surti de mare, lluny de l’esperpent de la sàtira de ‘Polònia’. Les dues intèrprets —Anna Sabaté és Bibi Albes i Cristina Gámiz és Antonia S. Cemacha— s’esplaien a pleret sobre els vestidets, les bosses de mà, les galeries de disseny del Born, les visites al Zara, les amistats influents, el règim culinari i estètic o fins i tot els atributs sexuals, sobretot aquests que, després de saber, per l’experiència de Victoria Álvarez, que el protagonista absent (Jordi Pujol júnior) manté al catre quatre trets seguits sense caure rendit, la sufocació i el desconcert d’Alícia Sánchez Camacho puja de to arran de l’etapa absentista per la qual confessa que ella està passant. (…)

¿I què passaria si qui veiés l’espectacle no tingués cap coneixement de la referència subliminal que hi ha darrere? Doncs, que, sense identificar les dues mosses implicades, sí que hi trobaria el reflex de la banalitat, la hipocresia, els tentacles de la corrupció, la xafarderia i la baixesa moral de dues senyores que llueixen aparença pels quatre costats per amagar la seva autèntica misèria interior. I això és el que converteix l’espectacle en un muntatge sense fronteres, ni ideològiques ni socials, que deixa el gremi dels polítics —mai més ben dit i més grollerament expressat— amb el cul enlaire. (…)