Caïm i Abel

He sortit del teatre tan impressionada que, abans de començar, he volgut repassar l'historial d'en Marc Artigau (autor, director, dramaturg, escriptor, poeta) fins arribar a aquest magnífic tros de història que és Caïm i Abel. He trobat més premis que obres! Ha intervingut com a dramaturg a peces ja existents com El Petit Príncep, Molt de soroll per no res, L'orfe del clan dels Zhao...  Bé, centrem-nos amb Caïm i Abel, la primera obra pròpia que, a la vegada, dirigeix. Ha tardat dos anys en escriure-la, "m'he buidat!", va dir. A nivell personal, després de les diverses insinuacions que havia sentit sobre una possible comparació amb Incendis, ara diré una irreverència: quan va acabar la primera part, la meva eufòria era tal que vaig pensar que la seva literatura era molt superior a la de Mouawad. Per evitar que algú em condemni per sempre, matisaré.  Mouawad explica a la seva trilogia un viatge als seus orígens que desconeixia perquè de petit, va marxar fugint de la guerra. I denuncia de manera brillant, colpidora i tocant molt la fibra els horrors de la Guerra. Caïm i Abel seria una història del mateix gènere però en clau catalana, amb referents nostres i amb un sentit de l'humor impagable que no te l'imagines en una narració com aquesta. Humor normal i negre, sempre finíssim, meravellós. També hi ha la declaració d'amor més bonica que he sentit mai (si, no se m'ha declarat gaire gent, però he anat força al teatre...)  I la música! Hi ha un tema de Raphael, un de Jimmy Fontana...  Tot el plantejament és rotundament original i la interpretació -tots fan varis papers- impecable. Artigau, sent ateu -ens ho va dir a la presentació- s'inspira en el llibre Eclesiastès, del que extrau frases que es van repetint a l'espectacle: Una generació se'n va, una altra ve, però la terra es manté sempre. El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet, tornarà a fer-se... El nucli de la història és la repetició. De quina manera la raça humana tornem i tornem a cometre els mateixos errors. Per explicar-la, se centra en dues etapes: l'any 1992 i l'actualitat. Primer al món rural i després a la ciutat. Caïm i Abel  travessa aquests dos mons parlant de la misèria, la solitud, l'abús a les dones, la gana, el dret legítim de buscar-se la vida a altres mons perquè el teu, sense que en tinguis cap culpa, no et dona res o et maltracta. Parla dels mafiosos, que seguen vides després de cobrar un munt de diners per ajudar-los a fugir... I dels horrors de la Guerra, és clar. I del perill que significa aconseguir una arma fàcilment i en temps de pau, i de la poca importància que encara tenen segons quins morts per als poderosos. També parla de l'amor, de la família, de la sensibilitat. I ho fa amb eines del nostre món, amb el facebook, les xarxes socials, el karaoke... Un relat intens que t'atrapa paraula per paraula a la primera part, de viatge cap a una segona que tanca la història 25 anys més tard, pels camins de l' Eclesiastès. Que ens posa el mirall al davant perquè observem els nostres errors. I que, com que ens va assegurar que era ateu, penso que l'Artigau no ens està dient que no hi ha res a fer. El mon es repeteix perquè l'home, el de casa, el del carrer, l'anònim, nosaltres, encara no en som protagonistes. Pensem-hi. O continuarem repetint pels segles dels segles... si no ens eliminen abans. 

Al llarg de la història, el mar ha estat un nexe de comunicació entre pobles i cultures, ha permès comerciar, adquirir nous coneixements... però també una frontera que separa, aïlla i margina. El Mediterrani n’és un bon exemple. A banda i banda de les seves costes no hi ha només dos continents amb entitat pròpia, sinó també dos mons allunyats per profundes i injustes situacions econòmiques i socials. Condicions que, lluny de ser resoltes, cada cop són més greus i evidents. I la literatura, el cinema, el teatre i l’art en general se’n fan un ressò necessari. A casa nostra, Caïm i Abel n’és una de les darreres mostres. La componen dues històries, aparentment independents però que acaben coincidint, situades en espais diferents: al litoral europeu, el petit poble rural on viu la família d’en Caïm (sensacional Marc Rodríguez), una platja fronterera on els guardes controlen l’arribada d’immigrants i a la qual una nit desembarquen l’Abel i la Lilith (efectius Sergi Torrecillas i Clara de Ramon) i un decrèpit karaoke barceloní; a l’altre, el poblet d’on és originària la família de l’Abel. Marc Artigau, que amb aquesta obra s’estrena com a director de “gran format”, és molt sincer quan ens mostra una part de l’obrador i explica la seva relació amb els personatges i les situacions plantejades a l’obra. I és necessari que ho sigui, perquè aquesta relació es palesa al text i es fa perceptible per als espectadors. D’una banda, Artigau hi aboca fets i records viscuts –vinculats amb la infantesa d’en Caïm i tot el que l’envolta– que configuren una realitat propera i coneguda en què el jove dramaturg s’hi mou tan còmodament com els personatges: el pare (brillant Lluís Villanueva), la mare (Berta Giraut), la seva germana Marga i l’aprenent de poeta que li tira la canya, en Jaume “el Cuca” (Jordi Figueres)... De l’altra, planteja una situació malauradament prou coneguda i actual, però que ell, com la majoria de nosaltres, només ha sentit a les notícies o llegit als diaris. I aquesta “distància”, malgrat la coherència del relat, el bon treball dels sis intèrprets que es desdoblen en una desena de personatges i l’encert d’una escenografia que li juga a favor, contrasta amb la calidesa i l’empatia que flueixen dels personatges que li són més propers. Revestida d’un lleuger aire d’epopeia i d’una càlida brisa domèstica, Caïm i Abel reflexiona sobre els efectes de la globalització i la llunyania esfereïdora que separa els anomenats primer i tercer món, a través de les vivències feridores, però a voltes felices de dues famílies que lluiten per un mateix objectiu –el futur– des d’uns paràmetres socials i unes eines materials absolutament diferents. I si bé podem trobar un lligam entre aquesta obra i l’aclamat Incendis, és aconsellable separar les dues històries i endinsar-nos en aquest muntatge disposats a trobar-li alguna fissura per considerar al final que Caïm i Abel és una proposta prou afortunada, absolutament honesta i del tot actual.

‘Caïm i Abel’ transcendeix el mite bíblic per explicar una gran història contemporània de tots els temps sobre la família, la lluita, el dolor i el destí. El drama dels refugiats –tan vigent i mediatitzat a dia d’avui– és la trama de fons, però l’espectacle abraça tot un conjunt d’històries de vida que disseccionen l’existència en el sentit més ampli. Són les històries de dues famílies, de dues generacions, a banda i banda de la frontera i amb realitats molt diferents, però amb nexes que permeten contraposar-les fins que, inevitablement, topin i passi el que hagi de passar. I fins aquí. Propera, real i intensa, navega amb exactitud per la fina línia de la tensió i la distensió, el transcendental i la quotidianitat, la tragèdia i l‘humor negre transportant l’espectador per un viatge d’emocions durant les tres hores (més un quart d’hora d’entreacte) de funció. Els contrasts són tan brutals com naturals i el públic els entoma sobtadament amb un ritme que agilitza l’acció i manté l’atenció. La brillant posada en escena ajuda a aixecar un muntatge que, dramatúrgicament, ja és una joia. Conformen el repartiment 6 actors que interpreten més de 10 personatges, desdoblant-se amb claredat tot aportant valor afegit a l’obra. L’escenografia (en una Biblioteca de Catalunya lleugerament “ensorrada” de nou) insinua amb pocs elements i una passarel·la a diferents nivells la casa, el poble, la frontera i el mar, que es dibuixa en un polivalent fons d’escenari. Les projeccions i l’admirable treball de llum, so i efectes (una inquietant boira) acaben de construir un imaginari que demostra la valentia i atreviment de la companyia per explorar espais i formats. A ‘Caïm i Abel’ hi ha camp per a l’èpica, la intriga, la violència, l’amor, la poesia, la música, l’acudit, la reflexió i l’impacte visual i verbal que continua interpel·lant dies després. Per la seva temàtica i manera de tractar-la té allò tan meravellós que inunda les obres universals, aquelles que poden anar on vulguin quan vulguin, que arribaran en plena forma a l’espectador i li donaran claus per pair moltes de les coses que li passen, tant personalment com al seu entorn o al seu temps. S’ha dit que el muntatge recorda ‘Incendis’ de Wajdi Mouawad, també duta a escena per La Perla 29. És cert. Aquí, però, no l’escriu un autor canadenc d’origen libanès nascut el 1968, sinó Marc Artigau i Queralt, un jove autor i director nascut el 1984 a Barcelona que demostra estar més que preparat per explicar el món que ens ha tocat viure. Celebrem tenir-lo a prop.