He sortit del teatre tan impressionada que, abans de
començar, he volgut repassar l’historial d’en Marc Artigau (autor, director, dramaturg, escriptor, poeta) fins arribar a aquest magnífic tros de història que és Caïm i
Abel. He trobat més premis que obres! Ha intervingut com a dramaturg
a peces ja existents com El Petit
Príncep, Molt de soroll per no res, L’orfe del clan dels Zhao…  

Bé, centrem-nos amb Caïm i Abel, la primera obra pròpia que, a la vegada, dirigeix. Ha
tardat dos anys en escriure-la, “m’he
buidat!”, va dir. A nivell personal, després de les diverses
insinuacions que havia sentit sobre una possible comparació amb Incendis, ara diré una irreverència:
quan va acabar la primera part, la meva eufòria era tal que vaig pensar que la
seva literatura era molt superior a la de Mouawad. Per evitar que algú em condemni per
sempre, matisaré. 

Mouawad explica a la
seva trilogia un viatge als seus orígens que desconeixia perquè de petit, va
marxar fugint de la guerra. I denuncia de manera brillant, colpidora i tocant molt la fibra els
horrors de la Guerra. Caïm i Abel
seria una història del mateix gènere però en clau catalana, amb referents
nostres i amb un sentit de l’humor impagable que no te l’imagines en una
narració com aquesta. Humor normal i negre, sempre finíssim, meravellós. També
hi ha la declaració d’amor més bonica que he sentit mai (si, no se m’ha
declarat gaire gent, però he anat força al teatre…)  I la música! Hi ha un tema de Raphael, un de
Jimmy Fontana…  Tot el plantejament és
rotundament original i la interpretació -tots fan varis papers- impecable.

Artigau, sent ateu
-ens ho va dir a la presentació- s’inspira en el llibre Eclesiastès, del que
extrau frases que es van repetint a l’espectacle: Una generació se’n va, una altra ve, però la terra es manté sempre. El
sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir. Allò
que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet, tornarà a fer-se… El
nucli de la història és la repetició. De quina manera la raça humana tornem i tornem a
cometre els mateixos errors.

Per explicar-la, se
centra en dues etapes: l’any 1992 i l’actualitat. Primer al món rural i després
a la ciutat. Caïm i Abel  travessa
aquests dos mons parlant de la misèria, la solitud, l’abús a les dones, la gana, el dret legítim
de buscar-se la vida a altres mons perquè el teu, sense que en tinguis cap
culpa, no et dona res o et maltracta. Parla dels mafiosos, que seguen vides
després de cobrar un munt de diners per ajudar-los a fugir… I dels horrors de
la Guerra, és clar. I del perill que significa aconseguir una arma fàcilment i
en temps de pau, i de la poca importància que encara tenen segons quins morts per
als poderosos. També parla de l’amor, de la família, de la sensibilitat. I ho
fa amb eines del nostre món, amb el facebook, les xarxes socials, el karaoke…

Un relat intens que t’atrapa paraula per paraula a la
primera part, de viatge cap a una segona que tanca la història 25 anys més tard, pels
camins de l’ Eclesiastès. Que ens posa el mirall al davant perquè observem els
nostres errors. I que, com que ens va assegurar que era ateu, penso que l’Artigau
no ens està dient que no hi ha res a fer. El mon es repeteix perquè l’home, el
de casa, el del carrer, l’anònim, nosaltres, encara no en som protagonistes. Pensem-hi.
O continuarem repetint pels segles dels segles… si no ens eliminen abans.