Al llarg de la història, el mar ha estat un
nexe de comunicació entre pobles i cultures, ha permès comerciar, adquirir nous
coneixements… però també una frontera que separa, aïlla i margina. El
Mediterrani n’és un bon exemple. A banda i banda de les seves costes no hi ha
només dos continents amb entitat pròpia, sinó també dos mons allunyats per profundes
i injustes situacions econòmiques i socials. Condicions que, lluny de ser
resoltes, cada cop són més greus i evidents. I la literatura, el cinema, el
teatre i l’art en general se’n fan un ressò necessari.

A casa nostra, Caïm i Abel n’és una de les darreres mostres. La componen dues
històries, aparentment independents però que acaben coincidint, situades en
espais diferents: al litoral europeu, el petit poble rural on viu la família
d’en Caïm (sensacional Marc Rodríguez), una platja fronterera on els guardes
controlen l’arribada d’immigrants i a la qual una nit desembarquen l’Abel i la
Lilith (efectius Sergi Torrecillas i Clara de Ramon) i un decrèpit karaoke barceloní;
a l’altre, el poblet d’on és originària la família de l’Abel.

Marc Artigau, que amb aquesta obra s’estrena
com a director de “gran format”, és molt sincer quan ens mostra una part de
l’obrador i explica la seva relació amb els personatges i les situacions
plantejades a l’obra. I és necessari que ho sigui, perquè aquesta relació es
palesa al text i es fa perceptible per als espectadors. D’una banda, Artigau hi
aboca fets i records viscuts –vinculats amb la infantesa d’en Caïm i tot el que
l’envolta– que configuren una realitat propera i coneguda en què el jove
dramaturg s’hi mou tan còmodament com els personatges: el pare (brillant Lluís
Villanueva), la mare (Berta Giraut), la seva germana Marga i l’aprenent de
poeta que li tira la canya, en Jaume “el Cuca” (Jordi Figueres)… De l’altra, planteja
una situació malauradament prou coneguda i actual, però que ell, com la majoria
de nosaltres, només ha sentit a les notícies o llegit als diaris. I aquesta
“distància”, malgrat la coherència del relat, el bon treball dels sis intèrprets
que es desdoblen en una desena de personatges i l’encert d’una escenografia que
li juga a favor, contrasta amb la calidesa i l’empatia que flueixen dels
personatges que li són més propers.

Revestida d’un lleuger aire d’epopeia i d’una
càlida brisa domèstica, Caïm i Abel reflexiona
sobre els efectes de la globalització i la llunyania esfereïdora que separa els
anomenats primer i tercer món, a través de les vivències feridores, però a
voltes felices de dues famílies que lluiten per un mateix objectiu –el futur–
des d’uns paràmetres socials i unes eines materials absolutament diferents.

I si bé podem trobar un lligam entre aquesta
obra i l’aclamat Incendis, és
aconsellable separar les dues històries i endinsar-nos en aquest muntatge
disposats a trobar-li alguna fissura per considerar al final que Caïm i Abel és una proposta prou
afortunada, absolutament honesta i del tot actual.