Marc Artigau es mou molt bé en les escenes domèstiques, de menjador, amb les estovalles posades. Són accions de família, íntimes, de petits secrets i anècdotes que es repeteixen, i que probablement es van transformant, com es poden moure els sofàs de lloc, a vegades.  Girant el moble, la veritat varia. El punt de vista dirigeix l’atenció a un altre racó d’intimitat. Aquest Caïm i Abel respira molt dels personatges d’estiu. Joventut de festa, bicicleta, i breus intstants de conversa amb el pare, una figura que és central en l’evolució d’aquesta tragècia èpica, que troba la manera de topar amb la realitat desesperada dels refugiats i la immigració.

És un treball valent, en un espai magnètic i amb uns personatges molt empàtics (a més de Caïm i Abel, també els pares i Marga,la germana de Caïm que es deixa arrencar un petó ingenu, si la poesia d’amor té rima). L’estranyesa de Jaume “el cuca” completa el repartiment del poble, a ulls dels adolescents. Per una altra banda, hi ha la fredor d’una guàrdia en una platja controlant que no entrin refugiats (foscor i conversa a crits enmig de la boira). Són dues situacions antagòniques que acabaran trobant-se. L’autor i director pretén ensenyar dues històries (les dels dos protagonistes del títol) que acaben sent dues gotes d’aigua que es dessagnen l’una a l’altra. Artigau insisteix en  voler que totes les històries trenin, fins a l’extrem. De voler ensenyar cada plec de la dramatúrgia. és una proposta preciosista (amb una primera part molt més costumista i una sana ironia que reforça la contundència de les rèpliques,per contrast) però que impedeix a l’espectador acabar de construir els personatges amb els referents propis (amb les contradiccions dels amors d’estiu o la desconfiança cap al desconegut que podria robar fruita dels arbres).

Possiblement, aquest treball de fusteria teatral és imprescindible per demostrar que el destí d’aquesta tragèdia èpica no es pot canviar. Ja estava decidit abans que Koeman xutés la falta, abans que Julio Salinas lluités per una pilota perduda. Artigau admet que coneix el menjador de casa (el punt de vista de Caïm) però que no sap el què és navegar a les fosques, a la deriva, per arribar a la platja d’Occident. És honest que ho digui. I genera una complicitat molt efectiva amb els espectadors. Intueix una història a partir dels buits que deixa Set en les converses amb Caïm i Marga. 

Artigau ha estat valent i s’ha atrevit amb una peça de molta envergadura, després de demostrar que domina el thriller de pocs personatges (Un mosquit petit) i una divertida nostàlgia (Aquellos días azules). La peça aprofita les profunditats de la Biblioteca i manté jocs habituals en altres directors com Oriol Broggi o Ferran  Utzet. Potser, això sí, aquest text acaba ofegant un pèl algunes interpretacions que els hi costa trobar profunditat per un continu canvi de rol. Cal celebrar la calidesa de Berta Giraut (en els papers de mares), la frescor amb un notable humor negre de Lluís Villanueva així com la fortalesa dels personatges femenins de Clara de Ramon. Jordi Figueras, Marc Rodríguez i Sergi Torrecilla hi aporten ofici, soporten els eixos del pes dramatúrgic i això els fa ressentir puntualment en la profunditat dels seus personatges. 

La violència sempre seguirà latent com també es lamenta En veu baixa d’Owen McCafferty. Els lladres poden descansar però la policia sempre ha de vigilar. Els dèbils han de demostrar bondat per ser admesos al Primer Món. Els forts imposen la seva bondat, com l’Amor tria capriciosament. Només queda l’olor de préssec i la instatisfacció perquè l’un no ha sabut entendre l’altre, ni viceversa.La desconfiança és igual de perversa en una lluita fratricida a Síria, com en una revetlla imprecisa de festa major. Afortunadament, la reconciliació pot arribar en forma de Tractat de Pau com en forma de gol èpic.